Manuel Pimentel, exministre de Treball, va saber expressar amb molta claredat el que molts agricultors venim denunciant al seu llibre 'La venjança del camp: Per què el sector primari és trepitjat i perseguit per la mateixa societat a què dóna menjar?'. Ara ha arribat a les mans un informe de Richard J. Schenk, investigador del Mathias Corvinus Collegium (MCC) de Brussel·les, titulat 'La guerra silenciosa contra l'agricultura', que incideix en el llarg i cruel maltractament de les institucions cap al camp europeu.
Schenk afirma que l'origen de la Comunitat Econòmica Europea va establir com prioritats l'augment de la productivitat agrària, la millora del nivell de vida dels pagesos i uns preus raonables per als consumidors. Després de la segona guerra mundial, Europa va prometre “no tornar a passar gana” i ho va complir. Mentre que a 1950 una llar europea mitjana gastava el 50% dels seus ingressos en aliments, a 1990 este percentatge es va reduir al 15%.
La Política Agrícola Comuna (PAC), però, a partir dels huitanta va anar patint reformes per evitar els cèlebres “munts de mantega"I"llacs de vi”. La reforma MacSharry de 1992 va marcar un canvi adreçat a incloure la protecció del medi ambient al mateix nivell que l'activitat agrària. Com a conseqüència, “els agricultors europeus van haver de complir cada cop més objectius ecologistes amb menys diners".
Però la situació s'ha tornat insuportable amb la imposició d'un “tercer règim agrari”, tal com ressalta Schenk, que relega la producció d'aliments al final de la cua i la subordina a exigències ambientals amb tints ideològics radicals i sense base científica que, senzillament, són impossibles de complir.
El Pacte Verd Europeu amb l' Estratègia de la Granja a la Taula com a ariet, és un eslògan pseudoecologista que ve a dir que “la seguretat alimentària ja no pot ser l'objectiu immediat de les polítiques agràries europees, ja que l'acció pel clima és el requisit previ de totes les polítiques agràries. Per tant, moltes mesures de la UE tenen ara com a objectiu actiu la reducció de la producció agrària”.
L'informe continua detallant les revoltes del sector primari, en particular dels ramaders dels Països Baixos i de la indústria forestal finlandesa, i adverteix que “si més Estats membres s'alarmessin, podrien aturar el tercer règim agrícola abans que s'implementi completament".
Doncs en estem estem. Els agricultors d'Alemanya, França, Bèlgica, Polònia, Bulgària, Romania, Portugal i Espanya hem sortit al carrer per dir que estem farts, que fins ací hem aguantat, que fa moltes dècades que reivindicam unes polítiques agràries per als agricultors i els consumidors, que l'agricultura no és la culpable sinó l'aliada primera i imprescindible per lluitar contra el canvi climàtic, que som els primers ecologistes, els que mantenim el bosc verd que mai es crema i els que subministrem aliments amb els màxims estàndards de frescor, qualitat, traçabilitat, seguretat alimentària i menor empremta de carboni.
El seriós i durador treball de pressió i interlocució amb l'Administració que duem a terme les organitzacions professionals agràries durant els darrers anys està recollint alguns èxits, pocs i insuficients de moment, però no ens rendirem fins aconseguir tot el que mereixem.
AVA-ASAJA va començar el 26 de gener el calendari de mobilitzacions i les pròximes convocatòries a la Comunitat Valenciana seran, de manera unitària, el 15 de febrer en Castelló, el 16 de febrer a Alacant i el 22 de febrer a València, sense descartar noves protestes.
Espero, pel bé de tot Europa, que estiguem efectivament en un punt d'inflexió i que puguem confirmar que s'ha acabat el cicle europeu antiagrarista.
Els compromisos i els primers passos fets per la presidenta de la Comissió Europea, Ursula Von der Leyen, així com les darreres votacions del Parlament Europeu, van en la bona direcció. No entenem que els polítics segueixin parlant de qui està darrere de les protestes, no volem que ens distragan amb cortines de fum. Hi ha un problema real a l'agricultura ia l'autosuficiència alimentària europea i necessitem que posin solucions a llarg termini.
Cal no oblidar que al juny tenim eleccions europees i és important que, a l'hora de votar, tinguem en compte si els partits tenen entre els primers llocs de candidats persones que coneixen la realitat de l'agricultura i que defensaran este canvi de cicle necessari.
