````

Notícies d'Alacant i província

dimarts, 23 abril 2024

Entra en vigor la tercera reforma de la Constitució des de la seua aprovació el 1978

Anàlisi de la reforma recentment aprovada de l'article 49, així com de les dos maneres per les quals es pot reformar la Constitució i dels precedents que han existit a Espanya.

El Títol X de la Constitució espanyola de 1978, anomenat De la reforma constitucional, estableix les dos diferents formes en què la Carta Magna del nostre país pot ser modificada. Des de la seua aprovació pel poble espanyol el 6 de desembre de 1978 la nostra Constitució ha estat reformada fins a tres vegades, sent la més recent la reforma de l'article 49 que ha entrat en vigor el passat dissabte 17 de febrer després de la seua publicació al Butlletí Oficial de l'Estat (BOE), un cop ha estat aprovada per les Corts. Tot i això, en què consisteix exactament la reforma?

La reforma de la Constitució que acaba d'entrar en vigor se centra en la modificació de l'article 49, situat al capítol tercer, Dels principis rectors de la política social i econòmica, del Títol I, Dels drets i deures fonamentals. L'objectiu principal de la reforma que s'ha dut a terme és canviar el terme “disminuïts” que anteriorment apareixia a la redacció de l'article:

“Els poders públics realitzaran una política de previsió, tractament, rehabilitació i integració dels disminuïts físics, sensorials i psíquics als que prestaran l'atenció especialitzada que requereixin i els empararan especialment per al gaudiment dels drets que este Títol atorga a tots els ciutadans”.

Amb l'aprovació de la nova reforma constitucional l'article 49 queda redactat de la manera següent:

“1. Les persones amb discapacitat exerceixen els drets que preveu este títol en condicions de llibertat i igualtat reals i efectives. Es regula per llei la protecció especial que siga necessària per a este exercici.

2. Els poders públics impulsaran les polítiques que garanteixin la plena autonomia personal i la inclusió social de les persones amb discapacitat, en entorns universalment accessibles. Així mateix, han de fomentar la participació de les seues organitzacions, en els termes que la llei estableixi. S'atendran particularment les necessitats específiques de les dones i els menors amb discapacitat”.

Com veiem, el canvi que s'ha propulsat a la Carta Magna no és de gran magnitud ni suposa cap canvi d'actuació al pla material, sinó que únicament es modifica, per motius “ètics”, la referència a les persones que pateixen algun tipus de problema físic, sensorial o psíquic, abandonant l'expressió de “disminuïts” per adoptar la de “persones amb discapacitat”. Després de l'aprovació de la reforma, el president del govern, Pedro Sánchez, va declarar que “queda molt fins a assolir la plena inclusió, fins a abraçar la diversitat que ens defineix, fins a fer visible allò que durant tant de temps va ser dolorosament ignorat. Però hui crec que estem fent un gran pas en este afany”.

Exposada la reforma constitucional que acaba de ser aprovada per les Corts espanyoles, ara ens centrem en les altres dos reformes que s'han realitzat des de l'aprovació de la Constitució espanyola el 1978.

La primera reforma constitucional que es va aprovar a Espanya després de l'entrada en vigor de la Carta Magna data del 1992, any en què es va aprovar el Tractat de Maastricht, un dels tractats fundacionals i constitutius de la Unió Europea. En esta reforma es va modificar l'apartat 2 de l'article 13, que a l'origen estava redactat de la manera següent:

“Només els espanyols seran titulars dels drets reconeguts a l'article 23, llevat del que, atenent a criteris de reciprocitat, es puga establir per tractat o llei per al dret de sufragi actiu a les eleccions municipals”.

Este precepte va ser modificat i va cobrar el tenor literal següent:

"Només els espanyols seran titulars dels drets reconeguts a l'article 23, llevat del que, atenent a criteris de reciprocitat, puga establir-se per tractat o llei per al dret de sufragi actiu i passiu a les eleccions municipals".

És a dir, s'hi afegia el terme “i passiu” a l'articulat. D'esta manera, ia causa del procés d'integració de tots els països de la Unió Europea, es permetia que els estrangers comunitaris pogueren presentar-se a les eleccions municipals de la localitat on residissin a Espanya d'acord amb la nova normativa europea, a més de com ja estava previst anteriorment, poder-hi votar. Com es diu a l'exposició de motius de la reforma, “tot ciutadà de la Unió que resideixi en un Estat membre del que no siga nacional tindrà dret a ser elector i elegible a les eleccions municipals de l'Estat membre on resideixi”.

Finalment, la segona reforma constitucional es va produir el 2011, on un context de crisi econòmica juntament amb destacables desequilibris macroeconòmics va obligar a modificar i fins i tot dotar d'una redacció completa i nova a l'article 135 de la Constitució, situat al Títol VII, Economia i Hisenda, per introduir el terme d'estabilitat pressupostària: "totes les administracions públiques adequaran les seues actuacions al principi d'estabilitat pressupostària", afegint que "l'Estat i les comunitats autònomes no podran incórrer en un dèficit estructural que superi els marges establerts, si escau, per la Unió Europea per als Estats Membres”. A la Llei Orgànica 2/2012, d'Estabilitat Pressupostària i Sostenibilitat Financera, es defineix estabilitat pressupostària de les administracions públiques com la situació d'equilibri o superàvit estructural. El marge establert per la Unió Europea per als seus Estats membres en el dèficit estructural és el 0,5% del PIB, i és de l'1% si el deute públic és inferior al 60% del PIB. És la coneguda com a “regla d'or pressupostària”.

Arribats a este punt, i havent explicat les tres reformes que s'han aprovat des de l'entrada en vigor de la Constitució el 1978, ens hem de preguntar, com es pot reformar la Constitució? La resposta a esta pregunta es troba al Títol X de la Carta Magna, De la reforma constitucional, que es dedica exclusivament a desenvolupar el procediment legislatiu que cal seguir en cas que es vulgui reformar la Constitució. Hi ha dos maneres:

- Procediment ordinari: regulat a l'article 167 CE, exigeix ​​per ser dut a terme una majoria de 3/5 de cadascuna de les Cambres (Congrés i Senat), i, només si així ho sol·liciten una desena part de qualsevol de les Cambres i dins dels Cambres quinze dies següents a la seua aprovació, la reforma s'hauria de ratificar en referèndum. Les tres reformes constitucionals que s'han produït al nostre país s'han desenvolupat pel procediment ordinari i en cap no es va requerir este referèndum. Una reforma constitucional serà desenvolupada per la via ordinària sempre que no modifiqui una part de l'articulat reservat al procediment agreujat.

- Procediment agreujat: reservat per quan es vulgui fer una revisió completa de la Constitució o una parcial que afecti el Títol preliminar, a la secció primera del capítol segon del Títol I, dels drets fonamentals i de les llibertats públiques, o al Títol II, de la Corona. Com veiem, esta via es reserva per reformar aquelles matèries teòricament més importants, sobriprotegint-les de possibles canvis amb un procediment de reforma més dificultós. S'haurà d'aprovar per dos terços de cada Cambra i tot seguit procedir a la dissolució de les Corts, celebrant noves eleccions. Les Cambres triades han de ratificar la decisió i aprovar-la novament per dos terços de cadascuna i, una vegada aprovada per les Corts Generals, s'ha de ratificar en referèndum. Fins ara, mai la Constitució no s'ha reformat pel procediment agreujat. 1992, 2011 i 2024 són els tres anys en què s'ha produït una reforma de la Constitució espanyola, sempre per la via ordinària.