En primer lloc m'agradaria que tots recordarem quin sentit té la celebració del PRIMER de maig.
Es commemora el Dia Internacional del Treballador en homenatge als "Màrtirs de Chicago", grup de sindicalistes executats el XNUMX a EUA per defensar els seus drets com a treballadors. Van aconseguir amb la vaga rebaixar les llargues jornades de treball, però a un preu inacceptable, la seua vida.
A Espanya, el moviment obrirs'origina fins i tot abans, a Catalunya, al sector tèxtil cotoner. Allà es van produir els primers enfrontaments entre obrirs i patrons, naixent en XNUMX el primer sindicat. En este moment el treballador va prendre consciència de la necessitat d'associar-se per aconseguir drets laborals i salarials. La Unió General de Treballadors(UGT) va ser creada més tard el XNUMX d'agost de XNUMX a Barcelona.
Si el seu fundador Pablo Iglesias veiés com estan d'injuriats els sindicats de classe actualment pel radicalisme de determinats polítics i empresaris, afortunadament minoritaris, amb l'únic objectiu de tornar-nos a l'Espanya profunda, segur que no permetria que la seua dura lluita, sumada a la d'altres milers de valents, puga caure en el més absolut ostracisme.
Este grupuscle de politiquets i empresaris sense escrúpols, utilitzen com a arma llancívola la propaganda subliminar contínua i permanent en contra dels sindicats de classe. El més trist és que estan aconseguint que cale el següent missatge en un sector de la població, fins i tot entre les classes més humils: "Els sindicats són innecessaris i inútils". Per a tal fi utilitzen les xarxes socials, les fake news i altres mitjans de difusió, fent arribar el seu menyspreu amb massa assiduïtat.
Òbviament, el sector vulnerable a què arriben, pateix la pitjor de les cegueses, la d'aquell que no vol veure, absorbint i repetint este menyspreable missatge, l'objectiu és manipular i enterrar el sindicalisme, acabar amb les vagues i manifestacions o amb qualsevol acció reivindicativa, per acabar enderrocant l'última barrera que impedeix l'entrada del neoliberalisme, deixant desemparats els treballadors enfront dels seus ocupadors.
No permetrem que s'esborre de cop la sang vessada per estos homes i dones, que amb la seua vida van fer història aconseguint introduir la negociació col·lectiva en tots els àmbits i amb ella jornades i salaris dignes, perseguir l'abús, millorar els salaris, vacances, pauses, fins i tot, per gaudir no fa tant a permisos de maternitat i paternitat, formació, prevenció en riscos laborals, conciliació familiar, i una infinitat de millores que en l'actualitat dignifiquen el treball de tots i totes.
El gran periodista Iñaki Gabilondo en la seua crítica "Mort als sindicats"posa en relleu esta nova moda de "Rajar"dels sindicalistes i vaig a ressaltar una frase a la qual al·ludeix: "hui dia, confessar que un és alliberat sindical, en estos temps que corren, és un autèntic pecat capital. Millor inventar qualsevol altra cosa abans que et descobrisquen ". "Sembra el dubte, i obtindràs fanatisme barat."
Per això vull cridar el meu orgull de pertànyer a la Unió General de Treballadors des de fa 40 anys; el meu orgull de ser dona; el meu orgull de no abandonar la lluita davant les adversitats, amb la consciència tranquil·la i el cap molt alt, amb la sensació de la feina ben feta, tot i els errors com qualsevol ésser humà (errare humanum est) i amb l'orgull de no agenollar-se davant ningú i participar en la construcció d'una societat sense violència i sense odi.
Gràcies a este dia, a aquells homes i dones que durant segles van lluitar sense por, algunes sacrificant la seua vida o la seua llibertat. Este testimoni que vam recollir, hem de lliurar-lo al nostre relleu amb la mateixa força perquè continue este llarg i ingrat camí. També vull homenatjar a tots i totes els absents en este dia, especialment a una altra lluitadora anònima, una gran dona, LA MEVA MARE: "em vas cuidar com una princesa però em vas ensenyar a lluitar com una guerrera". La vostra empremta i essència sempre persistirà.
Este 1 de Maig és més especial per a mi, no només pel flagell de la pandèmia que ha modificat la seua forma de celebració, sinó perquè és l'últim que gaudiré com a sindicalista activa a quasi tota la meva vida laboral, sense faltar a esta trobada. Després vindran més celebracions del dia de la feina i fins que puga tornaran a comptar amb mi però des d'una altra perspectiva, la que et dóna la nova etapa de jubilada, la de l'experiència i la serenitat.
Molesta que els molestin, que es reivindiquin millores, que es vagen aconseguint a poc a poc nous reptes per acabar amb les desigualtats, molesta que la dona vagi trencant sostres de vidre, que la sororitat vaja en augment, que els posem obstacles per evitar que la arbitrarietat torni a instal·lar-se a la nostra societat.
La difícil situació econòmica actual, unida a la desoladora pandèmia que aguaita les nostres vides, ens posa un panorama sindical complicat, però hui més que mai, hem d'estar presents amb l'objectiu d'assegurar polítiques d'igualtat de tracte i oportunitats, eliminant les barreres i els abusos.
"NI UN PAS ENRERE", avançarem amb més força si cap, ajudant a créixer en igualtat, en la tolerància i respecte a la diversitat.
I ACABE AMB LA FRASE QUE ENCAPÇALA L'ARTICLE: MOLESTAR? SÍ, molestem.
