Notícies d'Alacant i província

dimecres, 21 febrer 2024

Santa Pola comptarà amb l'esportista afganesa Latifa Sakhizadeh per al 25N

La jugadora de bàsquet en cadira de rodes refugiada a Espanya i el periodista Antonio Pampliega estaran dissabte a l'acte on es presentarà el documental 'Au revoir Kabul'

La commemoració del Dia Internacional de l'Eliminació de la Violència Contra la Dona a Santa Pola tindrà una protagonista especial: l'esportista Latifa Sakhizadeh, exjugadora de bàsquet en cadira de rodes de la selecció de l'Afganistan que va ser acollida a Espanya després que el règim talibà eliminés de cop tots els drets de les dones al país.

Este dissabte 25 de novembre tindrà lloc a la Casa de Cultura l‟acte central de la programació que la regidoria d‟Igualtat ha dut a terme. A partir de les 19 hores començarà amb la presentació de l'espot de la campanya i la lectura del manifest institucional.

A continuació els assistents podran veure un avenç del documental “Au Revoir Kabul”, dirigit per Alfredo Lobo amb guió del periodista Antonio Pampliega, que retrata l'odissea de moltes dones afganeses, entre elles Latifa, que estarà present a l'esdeveniment per oferir els seus testimonis de primera mà.

Au revoir Kabul

El 15 d'agost del 2021 quedarà marcat al cor de milions d'afganesos com una de les dates més fatídiques de la seua història recent. 20 anys després de la caiguda del govern talibà, els integristes islàmics van tornar a aconseguir el poder en un país que respirava esperança, llibertat i democràcia. Somnis que es van difuminar com a castells de sorra aquell abrasador dia d'estiu quan els radicals van entrar a la ciutat de Kabul.

Milers d'afganesos es van amuntegar a les portes de l'aeroport internacional de Kabul amb l'esperança de pujar en un dels vols d'evacuació que havia noliejat la Comunitat Internacional per traure del país els seus col·laboradors. Entre estes milers hi havia les integrants de la selecció nacional de bàsquet en cadira de rodes que, després de contactar amb els periodistes espanyols Paloma del Río i Antonio Pampliega, havien aconseguit els salconduits per fugir a Espanya.

Els seus somnis van acabar després de l?atemptat suïcida perpetrat per un terrorista d?Estat Islàmic, que es va immolar en una de les portes de l?aeroport deixant més de 150 víctimes mortals. Aquell dia, es va posar fi a l'evacuació i es va donar per finalitzada la presència internacional a l'Afganistan després de 20 anys…

Les noies, com a milions de dones afganeses, van veure com els seus drets –conquerits en les dos darreres dècades– anaven sent eliminats progressivament. Des de jugar a bàsquet fins a treballar, passant per estudiar, ballar, …

A través del grup de Whatsapp que van crear amb els dos periodistes espanyols, amb qui havien contactat el mes d'agost, van demanar ajuda desesperada per poder escapar d'un país on havien esdevingut un zero a l'esquerra.

Paloma del Río i Antonio Pampliega es van comprometre amb les jugadors de bàsquet a traure-les del país en el menor temps possible i portar-les a Espanya. Mentrestant, les noies de la selecció van començar a documentar- mitjançant els seus telèfons mòbils- el seu dia a dia en este nou Afganistan dels talibans amb l'objectiu de denunciar la realitat de la dona en un país on un gos té més drets que una dona .

Progressivament- i amb l'ajuda dels dos periodistes espanyols- les jugadores van començar a abandonar l'Afganistan fins que el setembre del 2022- un any després de la presa de Kabul per part dels talibans- l'última va aconseguir fugir del seu país i arribar a Espanya.

En estes mesos d'incertesa, por i desesperació les noies (8 en total) van ser capaces de documentar-se jugant la vida en molts casos- la realitat d'un país que va deixar de eixir als informatius i que es va convertir ràpidament en un forat informatiu més .

Este documental no només aprofundeix en el salvatgisme que es troba darrere dels integristes islàmics, sinó que és, a més, un cant a la vida. Les noies, amb una generositat fora de tot dubte, conviden l'espectador a introduir-se en la seua intimitat més absoluta obrint les portes, de bat a bat, a moments personals i íntims que hagués estat impossible gravar si no ho hagués fet elles mateixes. Les noies -en edats compreses entre els 30 i els 24 anys- busquen empatitzar amb l'espectador obrint-los el cor.

Este documental va més allà del document gràfic, és un cant a la vida, esperança i solidaritat; i fa present la famosa frase: “Només un ésser humà pot salvar un ésser humà”.