Mentre el tema de la salut mental cobra cada dia més actualitat i els partits polítics fan propuestes numèriques sobri amb quants professionals d'este sector s'hauria de comptar perquè la població estigués atesa adequadament, el panorama en els centres penitenciaris sembla regir-se per unes normes que freguen la pura supervivència.
El hospital psiquiàtric penitenciari de Fontcalent, A Alacant, com a nucli específic per a reclusos amb malaltia mental diagnosticada, compta amb dos únics psiquiatres per atendre una població reclusa de prop de 300 persones.
No obstant això, estes dos professionals de la psiquiatria no representen ni la tercera part de el personal que correspondria. Segons apunta Diario de Alicante el portaveu de Acaip UGT, Joací Leyva, "a l'hospital psiquiàtric penitenciari de Fontcalent li correspondrien en funció de la població que atén, set psiquiatres ". Així, amb esta xifra com a referència, resulta quasi impossible imaginar de quina manera es pot sobriviure amb estiguas condicions i quins poden arribar a ser les situacions generades per esta marcada faltança.
De fet, tot i que la reivindicació no és nova, amb l'augment de les afeccions vinculades a la salut mental a la societat fora dels murs dels centres penitenciaris, potser resulta més fàcil imaginar la cruesa d'este panorama que, de moment sembla tindre molt lluny la solució.
La medicació en els centres penitenciaris
Seguint amb el llistat de deficiències i faltances mèdiques en salut mental, dins el complex univers dels centres penitenciaris, a la falta de psiquiatres en estiguas unitats hospitalàries, el segueix molt de prop la falta de metges i per tant l'administració de certes medicacions cròniques als reclusos.
Encara sense disposar de xifres oficials, es calcula que al voltant d'un 30% de la població reclusa pateix algun tipo de trastorn psicològic. És a dir que una de cada tres persones que compleixen condemna està afligida de problemes vinculats a la salut mental. Això implica que les medicacions considerades psicotròpiques són una cosa molt habitual.
Tot i això, a pesar de la necessitat del control i la constància en l'administració de la majoria d'estes fàrmacs, la falta de personal mèdic fa que es compliqui molt el repartiment, en especial, en festius, ponts o dates assenyalades. “A causa d'estes faltances, moltes vegades es compliquen les situacions, perquè un reclús al qual se li revesprada este tipus de medicació, atès que és impossible amb el personal que som arribar a tot, pot tindre alguna alteració del comportament, de manera que això implica”, Comenta Leyva.
I és que de la falta de metges, un problema cronificat que ve de lluny i que entre altres qüestions amaga una falta clara de la “delimitació entre competències sanitàries”, com apunten des Acaip, se li suma l'augment i la complexitat dels problemes de salut mental.
Esta perillosa barreja està adquirint una gravetat les conseqüències transcendeixen ja amb massa freqüència a les seccions de successos dels mitjans de comunicació. Un fet sobri el qual estes dies, en vigílies de l' 10 octubre, jornada dedicada a la salut mental, es posa el focus. Tot i això, falta saber si esta vegada servirà per a alguna cosa o de nou haurà de ser una data o un succés prou noticiable i dramàtic el que faça tornar de nou la mirada i escodrinyar entre l'hermetisme oficial i el pacte tàcit de silenci que sembla haver-hi acompanyat fins ara, el que passa en este món, per a molts, tan desconegut com ignorat.
