Quan les fulles dels arbres cauen a la terra o a l'asfalt, ja no tornen a les mateixes branques de les que es van desprendre, altres brollaran dels seus tristos ferides, encara encara més verds i lluminoses. Este 8 de març de 2018, Les dones, sobritot les més joves, han donat una lliçó d'unitat i de lluita a l'patriarcat recalcitrant ia la ignorància bravucona.
Sempre és difícil escriure sobri les dones, tractant de no caure en el piloteig fàcil, i en la hipocresia. Sóc conscient que la puc cagar a l'parlar sobri vosaltres, aleshores que no vull quedar com un "cavaller" educat i "conscienciat". No sé si haurem de començar de zero, homes i dones JUNTS, per dur a terme la dura tasca mil·lenària de canviar des de les ungles dels peus fins a la part superior del cap, este sistema de relacions socials, econòmiques i polítiques absurdes, amb tota la seua orquestrada "complexitat"; esta bèstia monstruosa i cada vegada més voraç, que impedeix als seus ciutadans i ciutadanes, l'àrdua tasca de començar la tasca de persecució implacable per construir una societat alliberada d'interessos amb sang. Jo no comandament sobri les dones, no sé què dir-los en estes temps luctuosos que elles no sàpiguen: assassinats, violacions, desigualtat salarial, atur, contractes escombraries, humiliacions, treball domèstic, embarassos, etc.
És bo que les dones es posin en marxa pels seus drets més elementals, com són una vida digna i amb respecte, a tots els nivells, però ja no heu de parar. Heu arrencat amb força, seguiu, NO pareu, fins que la igualtat real guillotine el passat i recuperi el present. Cal construir, des de la deconstrucció, una societat democràtica més justa, igualitària i transformadora en les seues relacions laborals, ecològiques i humanes; i la lluita de la dona és fonamental, per estar doblement explotada: a la feina ia la llar, rica o pobri, sempre estarà explotada des de la seua desigualtat social pel que fa a l'mascle. Cap dona serà totalment lliure, si no assumeix el seu paper com a CLASSE diferenciada de l'home, Fins a aconseguir un tracte d'igual a igual, tingui la condició que tingui: la mateixa feina, el mateix sou; i per compartir les tasques de la llar i gaudir dels fills, amics o amigues, mitja jornada laboral amb un sou digne: això és possible si repartim el treball, que ja toca, entre tots / es.
Als governs els interessa que el desfogament emocional passi d'un estrat a un altre: empresaris, treballadors, dones, xiquets/es, ancians/es…i no hi ha res a fer si no canviem les coordenades polítiques des de la base. Encara al món ens segueixen governant els “bojos”; no sé com ho fan! –encara que hi ha poc a triar–. Ho saben vostès…? Sabem, que el camí cap a la llibertat no està en els pressupostos de cap govern de l'món; i que hui ningú pot escapar-se de la crema, adduint ignorància: sóc un poeta sense ocupació, que vol portar l'oci a el poder, per això escric en llibertat, trio el meu destí i hui tocava parlar sobri este exèrcit de dones adormides que acaba de despertar .