En moltes llars acomodades de l'Espanya dels anys 60 solia haver-hi dos portes d'accés: la porta noble i la porta de servei. Per esta darrera accedia a la casa el personal de servei, i també es feia servir per a l'ingrés de subministraments i aliments.
Si bé és cert que esta pràctica grinyolaria amb la sensibilitat igualitària dels nostres dies, m'atreveixo a afirmar que, encara que hui siguem amants de les formes igualitàries, el cert és que qualsevol semblança amb la realitat que patim és mera coincidència; de manera que la crisi que vivim a Espanya i en bona part del món és fonamentalment conseqüència de l'ambició pel poder. El poder s'ha convertit en la droga més cobejada, fins al punt que els seus addictes estan disposats a tensar al màxim les relacions socials i la mateixa legalitat, amb l'únic objectiu de poder-s'hi mantindre. En paraules de Tàcit, polític i historiador romà de finals del segle I dC: “Per als qui ambicionen el poder, no existeix una via mitjana entre el cim i el precipici”.
certament, l'ambició pel poder és la droga sociopolítica del nostre temps. És una cosa que s'ha anat gestant a poc a poc, en una deriva en què cada cop hi ha més estat i menys societat. El continu intervencionisme estatalista sobri totes les realitats socials, ha comportat la disminució de les iniciatives socials (de vegades, la seua quasi estatalització). La veritat és que els estats han acumulat un immens poder, de manera que els que els regeixen, difícilment ho fan amb l'actitud de qui administra alguna cosa que no és seua, sinó que, embriagats per esta droga, es consideren amos i senyors dels béns i de la destinació dels pobles.
Davant d'esta deriva, val la pena reflexionar sobri la concepció cristiana del “poder”, en la qual es combinen de forma equilibrada quatre dimensions: 'potestes' (potestat), 'auctorites' (autoritat), 'paternetes' (paternitat) i 'fraternetes' (fraternitat).
En primer lloc, distingim clarament entre 'potestes' i 'auctorites'. No n'hi ha prou amb tindre la capacitat decisòria (“potestes”), sinó que cal l'autoritat moral (“auctoritas”): el testimoni de vida coherent i la competència personal. Per desgràcia, estem sent testimonis de fins a quin punt es pot imposar el corró de la potestat legal, sense cap autoritat moral… El problema de fons és que la concepció moderna de poder està deslligada de la 'paternetes' (capacitat de generar vida i fer-la créixer), la qual cosa fa impossible la 'fraternitas' (capacitat de compartir el poder amb els altres, suscitant coresponsabilitat).
El naixement de Jesús a Betlem va ser testimoni d'este conflicte. El rei Herodes va tremolar davant la notícia del naixement d'un rei, tement que pogués posar en perill el seu poder. I trenta anys més tard, per molt que Jesús digués a Pilat que el seu regne no era d'este món, l''auctoritas' de Jesús va resultar molesta al governador romà, i segueix molestant els que exerceixen la 'potestes' sense cap autoritat moral …
La manera com Déu va venir al món, ens va mostrar la veracitat de la coneguda frase de Fiodor Dostoievski: “Déu no és al costat del poder. Ell només està en la veritat”. Com deia Sant Joan Pau II a l'encíclica Veritatis Splendor: “El totalitarisme neix de la negació de la veritat en sentit objectiu (…) Si no es reconeix la veritat transcendent, triomfa la força del poder (…) L'arrel del totalitarisme modern hi ha que veure-la, per tant, en la negació de la dignitat transcendent de la persona humana” (VS., núm. 99).
L'antídot a la droga del poder és la imatge del Déu fet infant. Com diu Benet XVI al llibre La Benedicció del Nadal: “Déu ve sense armes perquè no vol conquerir des de l'exterior, sinó guanyar des de l'interior, transformar des de dins. Si potser hi ha alguna cosa que pot vèncer l'home, la seua arrogància, la seua violència i la seua cobdícia, és la indefenseó del nen”.
Doncs bé, tornant al títol d'este breu article: Jesús va entrar al món per la porta de servei, oferint-nos la sanació de l'ambició pel poder: la humilitat de qui no aspira a la seua pròpia glòria, sinó que només busca la glòria de Déu, a través de l'amor i del servei… En paraules del Papa Francesc: “El veritable poder és el servei” Us desitjo un Bon Nadal i Pròsper Any Nou!
