Escric sobri un pupitre de naips i cataractes de llum a el fons, per on baixen paraules ofegades en carmí negre i trossos abandonats- com les fases d'un coet- d'adolescents que volen compactar-se en un cos que viatge segur per la vida; joves que ja no admeten la pressió social adulta, que els trastornen i els submergeixen detinguts en l'oratge, com a estàtues hieràtiques gregues, on el marbre dorm als seus cossos nus davant d'Internet. Els joves necessiten portes obertes, aire net i dignitat educativa i laboral, amb eixides airoses i el dret a triar un camí sense cruïlles que els arrosseguin a la feina precària, a l'atur, a la delinqüència, a la fugida, o al suïcidi. Els joves volen un futur sota el braç i enamorar-se en els reflexos envidrats dels trens.
Els joves són un "valor de futur" que llangueix en el present. Ja n'hi ha prou d'elogis obertures i hipòcrites sobri les espatlles encara tendres de nois i noies burlats i tancats com a cabestres al zulo de la indiferència, cada vegada més fosc, més fondo i sense eixida. Mai, la nostra joventut ha estat tan abandonada com en estes temps borrascosos, per totes les polítiques socials i econòmiques en exercici de govern i en l'oposició. Estes joves i menys joves, estan en l'oblit, caminant com a funàmbuls amb una perxa cada cop més “retallada” perquè caiguin al buit de l'extinció mental o física. Mentrestant, seguim mirant-los d'esquena sense suggeriments ni solucions pràctiques, des d'este món tan descompensat que han heretat, creat pels adults i adultes; ia sobri els culpem de falta d'interès per llaurar-se un futur: l'àmbit humà, no és el de la “selecció de les espècies”.
I pel que sembla, cap dels partits polítics, ni sindicats, ni organitzacions no governamentals, ni col·lectius ciutadans, culturals, o "intel·lectuals", tenen la mínima intenció o alguna idea, per solucionar satisfactòriament, no només el futur dels joves , sinó el de la societat en el seu conjunt. Si hem arribat a una etapa de desenvolupament o desenvolupisme tecnològic, que continua depenent de la gran banca i dels grans monopolis empresarials locals i mundials, on els poders "democràtics": legislatiu, executiu i judicial no poden fer RES per canviar el panorama de la joventut més preparada física i culturalment de la història humana, és que alguna cosa, i molt gros, seguim fent malament. És preferible mantindre la precarietat i el malbaratament econòmic que suposa pagar l'avorriment dels aturats/des –i no a tots/es-, i becar joves talents que no s'aprofiten i acaben llargant-se a altres països, en comptes de rendibilitzar-los a un sistema de producció de repartiment just i equitatiu, després d'escoltar de debò les propostes dels agents legítims del poble? Però ací es prefereix perpetuar l'enriquiment d'esta minoria milionària, que continua decidint les regles del joc, encara a costa de l'empobriment de la gent.
Caldrà tancar este teatre de l'absurd, on tots i totes som actors mal remunerats: ¿per què treballar ...? A no ser que es faça de dia un públic generós, que reconegue les nostres actuacions i pagui democràticament, i sense deixar ningú al fangar de l'atur.