¿Motius per a l'esperança?

Les bones idees dels pobres les gestionen els rics

557
esperança Diario de Alicante
Rafael de la Llastra Garcia

¿Acabarem convertint-nos en una civilització dissecada que només actuarà virtualment ...? Com em fa mal el coxis! M'agrada escoltar la pluja, esta música improvisada té ritme, imatge i un sentit de gravetat. Quan et mulla, et fa un bes tot el cos amb els seus llavis humits, sense importar-li el gènere. No tria ni selecciona ningú, la pluja no té sexe ia tots / es estima i amara, oferint el seu transparent i net llit per al plaer solitari.

Un amic, aspirant a suïcida, em deia, que el suïcidi és l'única cosa que té sentit en esta vida. Afirmaba: «¿Qué sentido tiene, un joven de 21 años, que no quiere morir -“todavía”-, que lo envíen armado hasta los dientes a un lugar desconocido, diez mil kilómetros alejado de su país y de su hogar, para que luego, lo tornen en un plástico maloliente de mortaja? O los xiquets que mueren de hambre, por el capricho ajeno, vamos, por el capricho por los diamantes, los materiales raros y los combustibles; o los que se instalan en cuclillas dispuestos a morir de hambre, porque viven a la fuerza, rodeados de miseria y dictadores. Y los que huyen de las guerras, buscando donde hallar vida, y mueren  en el intento, tras haber sido maltratados, robados y luego ahogados. A estos/as no les dan la oportunidad de si quieren vivir o prefieren la “eutanasia”, que para ellos/as no está prohibida. Yo quiero suicidarme -continuaba mi amigo-, precisamente porque me puedo dar esa libre elección, la que no le dan a gran parte de la humanidad, que no se quieren suicidar y sin embargo “los suicidan” contra su voluntad. Yo elijo irme, ¡por mis cojones!, ni la muerte me va a manipular, como manipula todo poder al resto de seres vivos. Me voy harto, como el fontanero que no consigue arreglar toda una serie de fugas de agua y se larga, dejando inundarse al mundo».

Així acabava el discurs de la meva col·lega, massa entenimentat per titllar-lo de boig. Ningú se suïcida sense motiu; crec que simplement deixen de interessar les coses, et buides i et plenes d'ombra. Ser suïcida amb causa no és cap luxe, a més de ser considerat "tabú": Existeix una por a descobrir la veritat, la malaltia mental o física, el fastig ..., o quan la vida en general resulta ja impossible. Però no pots moure't, la camisa de força va tancar fèrriament la seua cremallera, els fonaments mateixos de la nostra societat "goyesca", mantenen a la falda un autèntic manicomi.

Hi ha motius per a l'esperança? En estes temps imprevisibles, d'economia precària, i deute CONSENTIDA infinita, es produeixen més suïcidis, que accidents de trànsit a l'any, en el nostre país. El 2013, es van suïcidar quasi 4000 persones. Els motius són dispars, però tenen un denominador comú: que l'únic que funciona d'esta bola alcavota, és que segueix girant. La felicitat sabem que no es pot repartir, però si la justícia, el treball, la riquesa, l'oratge d'oci i una cultura menys individualista i menys consumista, per, al menys, tenir una oportunitat per a l'esperança. Creguin-me: cap persona feliç se suïcida.