¿Acabarem convertint-nos en una civilització dissecada que només actuarà virtualment ...? Com em fa mal el coxis! M'agrada escoltar la pluja, esta música improvisada té ritme, imatge i un sentit de gravetat. Quan et mulla, et fa un bes tot el cos amb els seus llavis humits, sense importar-li el gènere. No tria ni selecciona ningú, la pluja no té sexe ia tots / es estima i amara, oferint el seu transparent i net llit per al plaer solitari.
Un amic, aspirant a suïcida, em deia, que el suïcidi és l'única cosa que té sentit en esta vida. Afirmava: “Quin sentit té, un jove de 21 anys, que no vol morir -“encara”-, que l'enviïn armat fins a les dents a un lloc desconegut, deu mil quilòmetres allunyat del seu país i de casa seua, perquè després, ho tornen en un plàstic pudent de mortalla? O els xiquets que moren de gana, pel caprici aliè, vaja, pel caprici pels diamants, els materials rars i els combustibles; o els que s'instal·len a la gatzoneta disposats a morir de gana, perquè viuen per força, envoltats de misèria i dictadors. I els que fugen de les guerres, buscant on trobar vida, i moren a l'intent, després d'haver estat maltractats, robats i després ofegats. A estes/es no els donen l'oportunitat de si volen viure o prefereixen l'eutanàsia, que per a ells/es no està prohibida. Jo vull suïcidar-me -continuava el meu amic-, precisament perquè em puc donar esta lliure elecció, la que no li donen a gran part de la humanitat, que no es volen suïcidar i no obstant “els suïciden” contra la seua voluntat. Jo trio anar-me'n, pels meus collons!, ni la mort em manipularà, com manipula tot poder a la resta d'éssers vius. Me'n fart, com el lampista que no aconsegueix arreglar tota una sèrie de fuites d'aigua i se'n va, deixant inundar-se al món”.
Així acabava el discurs de la meva col·lega, massa entenimentat per titllar-lo de boig. Ningú se suïcida sense motiu; crec que simplement deixen de interessar les coses, et buides i et plenes d'ombra. Ser suïcida amb causa no és cap luxe, a més de ser considerat "tabú": Existeix una por a descobrir la veritat, la malaltia mental o física, el fastig ..., o quan la vida en general resulta ja impossible. Però no pots moure't, la camisa de força va tancar fèrriament la seua cremallera, els fonaments mateixos de la nostra societat "goyesca", mantenen a la falda un autèntic manicomi.
Hi ha motius per a l'esperança? En estes temps imprevisibles, d'economia precària, i deute CONSENTIDA infinita, es produeixen més suïcidis, que accidents de trànsit a l'any, en el nostre país. El 2013, es van suïcidar quasi 4000 persones. Els motius són dispars, però tenen un denominador comú: que l'únic que funciona d'esta bola alcavota, és que segueix girant. La felicitat sabem que no es pot repartir, però si la justícia, el treball, la riquesa, l'oratge d'oci i una cultura menys individualista i menys consumista, per, al menys, tindre una oportunitat per a l'esperança. Creguin-me: cap persona feliç se suïcida.