L'escriptor Vicente Molina Foix evoca la seua educació sentimental a l'Espanya dels anys 50 i 60, així com d'alguns dels seus companys de viatge a la Barcelona dels Novíssims a la seua última novel·la, “El joven sin alma. Novel·la romàntica”, en què es mou entre la ficció i l'autoficció.
Amb “El jove sense ànima. Novel·la romàntica” (Anagrama), Molina Foix tanca, després de “L'obricartes” i “El convidado amargo” (coescrita amb Luis Cremades), cosa que l'autor anomena les seues “novel·les documentals”, caracteritzades, cadascuna a la seua manera, per un elaborat repartiment de les veus narratives i la recreació d'escriptures i figures reals en un marco de pura fabulació. En esta tercera novel·la convergeix, segons l'editora, Silvia Sesé, “l'autoficció, la reflexió sobri elements vitals però novel·lats, i finalment un text d'una vitalitat peculiar o trista, encara que transpiri una celebració de la vida”.
A la novel·la, Molina Foix descriu la seua arribada a la Barcelona dels 60 quan coneix Pedro, Ramón, Ana María, Guillermo i Leopoldo, noms dels personatges que es corresponen amb els reals de Pere Gimferrer, Ramón 'Terenci' Moix, Ana María Moix, Guillermo Carnero i Leopoldo María Panero, que, com el mateix Molina ha dit hui a la presentació, “comparteixen ànima i algunes afinitats com el cinema i la poesia”.
La novel·la s'inicia amb l'excusa d'una mudança, que és “la pitjor de les metamorfosis”, ja que fa una bona idea del pas del temps i de la qual es desprèn un exercici de “malenconia”. Esta mudança és el desencadenant de la novel·la com a “L'obricartes” ho va ser una fotografia de grup de l'escola de Fuente Vaqueros, en què apareix Federico García Lorca amb 4 anys. Totes les històries d'esta trilogia no declarada passen a l'Espanya del segle XX, “amb les seues guerres, les seues paus, les seues discussions, i es barreja la gran història amb la petita història, és a dir la història d'Espanya explicada en sabatilles” i tenen a més, un factor que els uneix: les cartes.
“El jove sense ànima. Novel·la romàntica” parla, ha dit Molina Foix, de l'experiència de cinc anys, entre el juliol del 1965 i el 1969, d'“uns joves que volen estimar molt, trencar les normes i, sobritot, anar molt al cinema per veure fins a 5 pel·lícules diàries, un grup que es coneix mitjançant una revista de cinema, Film Ideal, que feia una crítica de cinema molt culta i literària, com no s'ha fet mai a Espanya”.
També hi ha la història de les protestes contra la dictadura i el diàleg entre Madrid i Barcelona, tot i que l'autor remarca que “no es tracta d'una biografia o autobiografia dels Nou Novíssims, potser de la història d'un esperit associat als Novíssims , que per a molta gent jove actual continua sent un moment interessant”.
Molina Foix subratlla que “abans que res, volia fer una novel·la còmica. Alta comèdia com la que s'inclou en escenes com la persecució de Camilo José Cela a les palmeres d'Alacant, o quan el jove Vicente arriba a Barcelona i desperta l'atractiu del jove salvatge que prové d'un lloc exòtic; o el protagonisme d'Ana María, l'única jove del grup, que tenia llista d'espera de suïcides, perquè no n'atreia cap”.
A banda del joc de miralls entre realitat i ficció, l'escriptor de “L'home que va vendre el seu propi llit” o “La missa de Baroja” volia explicar, “a la manera proustiana”, una sèrie de motius poètics, com el tema de la cigarreta o els abrics de pell, que “no són meres imatges, sinó nuclis que desenvolupen acció”.
Sense vocació de ser historiador, Molina Foix prefereix la faula i transmetre al lector “coses inventades que semblen reals i coses reals que semblen inventades”.
El Maig del 68, la Primavera de Praga, els “feliços” 70 se succeeixen a les pàgines de la novel·la, a les quals també treuen el cap el cinema de Godard, Hitchcock, Fritz Lang o Kurosawa.
