María Esclápez, psicòloga clínica il·licitana i divulgadora a les xarxes socials i mitjans de comunicació nacional, va captar l'atenció de milers de seguidors amb les seues anàlisis en programes de televisió sobri relacions humanes, sobritot en parella. Acaba de presentar el cinquè llibre Tu ets el teu lloc segur, on evidencia la importància de cuidar el nostre jo interior, com el fonament de la interacció amb les altres persones i situacions.
PREGUNTA. Els primers grans desconeguts som nosaltres?
RESPOSTA. Està molt bé focalitzar-se a la família, a la parella, a la feina, als estudis, perquè al final ens porten a metes que volem aconseguir però què hi ha de tu? Com et tractes? Com t'emportes amb tu mateix? Com et parles d'alguna manera també marcarà estes relacions amb estes altres coses que hi ha fora. Crec que en part és perquè no ens han educat en esta part tan important de la persona, en autoestima, perquè al final ho resumeix tot, però també perquè vivim en una societat molt productiva en termes generals. Cal treballar, cal aconseguir coses, cal estudiar, cal traure bones notes, cal saber fer alguna cosa extraescolar, tocar el piano, recitar poesia, escriure. Al final no deixa de ser un aconseguir coses, un ésser productiu. Això no deixa de ser també posar l'atenció fora de l'individu, però insisteixo què hi ha del que hi ha a dins. Això també és molt important i de fet marcarà tota la resta i ens falta, ens falta una mica això.
P. Quins són estes aferraments de la infància dels que parles al llibre i com ens afecten?
R. La teoria de l'aferrament es va estudiar perquè ens vam adonar que tot el que passava en els primers anys de vida era importantíssim a la resta de la vida. Després això ha evolucionat i ens hem adonat que no només és important el que passa a la infància sinó a tota la vida: l'adolescència i fins i tot en l'edat adulta
Tot allò que aprenem, tot allò que el nostre cervell va configurant és el que ens condiciona en el dia a dia. Este aferrament defineix esta manera de relacionar-nos amb els altres, estes vincles que anem mantenint no només amb les persones sinó també amb la feina, amb els estudis, amb tot.
Sempre pensava que no n'hi havia prou, que no valia. Era la seua pitjor enemiga.
P. Quins exemples has trobat a la consulta?
R. Hi ha un cas que és Arantxa. Ella amb la seua mare tenia molt bona relació i era una mare que intentava fer tot el possible. I vull dir que no hi ha el pare o la mare perfecta. Intentar fer-ho prou bé ja és prou bo. Esta era una mare que ho feia molt bé però en alguns casos era una mica evasiva. Hi ha un exemple molt concret que és el que reflecteixo al llibre. Ella va la seua mare i li diu: “Escolta, mama, mira quin dibuix fet”. I sa mare li diu: “Sí, sí, molt bé, filla. Ara no puc, que estic ocupada”. Òbviament això no marca un trauma, no este fet aïllat, però Arancha es va adonar a través d'este record que li va venir que esta era una conducta molt típica de la seua mare en moltes altres situacions. Això va generar a Arantxa un complex d'inferioritat, d'impostora. O siga, necessito fer coses extraordinàries perquè la meva mare em pari atenció, perquè em reforci.
Allà hi havia molta feina a fer i quan vam descobrir este origen Arantxa va tindre molt més clar, d'on venia tot, el va ajudar a entendre a acceptar i cada vegada que passava una cosa així ella connectava de seguida amb això que ella va aprendre en el passat. Amb això, com dic, l'ajudava molt més a afrontar allò del present.
Hi ha casos, que és més prompte què et va passar a l'adolescència? Que no vas tindre? Arantxa es pregunta què em va faltar, què no em van donar. Doncs això m'ho donaré ara, d'adulta.
P. Aprendre el que va passar i fer les paus entenc…
R. Això implica fer les paus perquè en este cas ella en tindre esta síndrome de la impostora es picava molt i es parlava fatal. Sempre pensava que no n'hi havia prou, que no valia. Era la seua pitjor enemiga.
tothom té ferides emocionals perquè tothom té una història.
P. Parlàvem de la infància, però a la vida adulta, els estereotipuss i rols socials, quina influència poden exercir?
R. Són aprenentatges. D'això potser en parlava més a M'estimo, t'estimo perquè se centrava també en la persona, però se centrava molt en estes creences, en estes estereotipus, que anem aprenent. Estes factors externs que ens van marcant i no podem obviar-los, però a Tu ets el teu lloc segur incloc més les característiques individuals. Parle sens dubte de l'ambient. El represent amb la metàfora dels tres gots daigua.
Cada got representa una persona i està amb una quantitat concreta d'aigua. El primer té un dit daigua. El segon en té tres, a la meitat. I el següent està quasi vessant d'aigua. Són les característiques individuals amb què tu neixes: el teu temperament, la teva càrrega genètica i la teva sensibilitat. En esta mateixa escena imaginarem que entra una gerra d'aigua que són els factors externs, els estereotipuss, les creences, els rols i les coses que també ens passen. Esta gerra va fent gotetes d'aigua segons les coses que van passant: una goteta d'aigua per haver suspès un examen, 3.500 gotes perquè el teu pare t'ha dit que està decebut amb tu. A banda d'aquella gerra d'aigua que va fent gotes, tu ja comptaves amb un nivell d'aigua i segons amb este nivell d'aigua que expliquis el que sumarà determinarà que desencadenis un problema o un altre.
No només són les coses que ens passen, sinó com visc jo estes coses que em passen. Si jo sóc una persona molt sensible, òbviament les coses que em passin me les prendré d'una manera diferent que potser una altra persona que no tingui esta sensibilitat. Si ho he viscut amb soledat per a mi serà important, si ho he viscut amb por per a mi serà important. Per això és tan important mai validar, cosa que sent l'altra persona. Per mi potser això és una ximpleria però és que per a qui tinc el meu costat no.
P. Sempre hi ha alguna cosa a curar dins nostre?
R. Sí, tothom té ferides emocionals perquè tothom té una història, tothom té un passat i tothom té un cervell, és clar. Hi ha coses que no s'acaben de processar bé. Però, què és una ferida emocional? Una cosa altament estressant per a la persona, no per a la societat. Hi ha coses que objectivament tothom diu: “Ai, aleshores sí, això és molt fort”, però després hi ha coses que la societat diu: “No és per a tant” i la persona ho viu com que sí que és per a tant. Sempre hi ha alguna cosa sempre que ens ha costat pair fins al punt on això no ho hem codificat i s'hi ha quedat.
P. Quins són els casos que et trobes a la consulta amb més assiduïtat en este sentit?
R. Sobritot temes d'autoestima i de relacions de parella. El cas d'Arantxa és un bon exemple per parlar d'estes casos amb problemes d'autoestima que arriben, de no sóc suficient, d'exigir-se, de picar-se. Això ho veig moltíssim. I temes de parella i vincles en general, que és un altre àmbit on també es reflecteixen moltíssim, totes estes ferides. Per exemple, parelles que repeteixen mateixos patrons de comportament una vegada i una altra, de control, de gelosia. També té molt a veure amb les coses que ens passen. Hi ha un cas concret que és de Lourdes, que també explico al llibre. Ella estava en una relació i li van ser infidel en esta relació. No ho va saber fins després. Quan es va assabentar ella es va sentir súper traïda, llavors a partir d'aquell moment ella feia servir la gelosia, no conscientment, per activar al seu torn, un mecanisme de control en la seua següent parella.
El seu cervell deia: “A mi això de controlar i de tindre gelosia em serveix per estar tranquil·la, perquè així m'asseguro que la meva parella no farà res i que jo no vull tornar a passar per això que passi al seu dia”.
P. Quin és este procés que hauríem de fer per curar?
R. Primer de tot ser conscients que hi ha alguna cosa que no va bé. Hi ha persones que ho ignoren que diuen està tot perfecte. D'acord, però després sempre cal escoltar esta veueta que et diu això no està tirant ací hi ha alguna cosa que no funciona: malestar, insomni, ansietat pressió al pit que no et sents a gust amb tu mateixa. Hi ha una llista del principi (de Tu ets el teu lloc segur), quan tu comences a llegir això dius ostres, aleshores és veritat que jo sent totes les meves energies en els altres, sent, aleshores és veritat que quan alguna cosa no ho controlo, em sent malament, aleshores compte, perquè pot ser un símptoma.
P. Parles de somatitzar fins i tot de tindre. De vegades recorrem a medicació però fins a quin punt la psicologia ofereix alternativa
R. La medicació està genial, t'anivella fisiològicament, però hi ha uns aprenentatges que cal canviar perquè tu no segueixis fent allò que estaves fent fins ara. Perquè si prens medicació, però després segueixes fent allò de sempre, la medicació no t'està fent res. T'està anivellant, però és que després és tornar una altra vegada a allò de sempre.
Per tindre relacions sanes, cal tindre converses incòmodes.
P. Tornant al procés de sanació el punt u seria reconèixer el problema, i després?
R. És una feina de dia a dia. Començar a canviar petits detalls perquè no es pot fer una gran feina en poc temps. Cada dia t'adonaràs d'alguna cosa. Este problema que tens s'està reflectint en alguna cosa i quan t'adones, en lloc de contestar amb un “no”, contestaré amb un “no, però gràcies per preguntar”, per exemple. estes petites coses ja van fent alguna cosa.
P. Este gràcies, l'agraïment, quin és el vostre paper?
R. Sí, és un exemple que m'ha vingut per ser més positius també. Sí, però és important. Això s'inclou a l'assertivitat. Per tindre relacions sanes, cal tindre converses incòmodes. Això ho dic moltíssim. Si vols tindre una conversa incòmoda, aleshores cal ser capaços de parlar d'alguna cosa que traurà problemes, però que serveix per solucionar-los. I per fer això i no entrar en conflictes que no es poden resoldre necessitem ser assertius, necessitem ser empàtics. Escoltar laltra persona. Aleshores esta gràcies com a exemple d'esta conversa assertiva, aleshores és una manera de dir l'altra persona que bé que haguem tingut esta conversa, que bé que m'hajas fet esta crítica, encara que potser no hi estic d'acord. Però ja no és un “tu què saps” que et confronta directament amb l'altra persona.
P. Quins continguts trobarem al llibre
R. La feina que jo faig amb els meus pacients i que jo mateixa he fet amb mi mateixa. Des que naixem, anem vivint, al primer entorn, que és l'entorn familiar. Després passem a l'institut, és a dir com tota la vida, què és el que hem après, com ens han marcat les coses que ens han passat. Què és el que ha processat el nostre cervell, com ha guardat tota esta informació. Hi ha molta explicació sobri com funciona el cervell, eines per entendre'l, però també per canviar coses.
I després fem un pas molt gran, que per mi és la millor part del llibre i per això el llibre no es pot llegir desordenat, ha de seguir este ordre. És el treball metafòric però preciós al meu parer que és el de la nina interior o el nen interior. Cadascú que li posi el gènere que vulgui. Que no deixa de ser com dic una metàfora de la ferida, però que és una metàfora molt bonica perquè ens connecta amb esta part vulnerable nostra. Tu no li diries a una jove “ai, quina ximple ets. És que com ho has fet això”. No. Li diries “aleshores no et preocupis, no passa res. Vinga, si errors es cometen cada dia, veurem com ho podem solucionar, no?” I llavors és clar que penses “per què? Aleshores sí que m'estic tractant malament, què estic fent”.
És com tancar el cicle. Tot el llibre és un cicle i al final aleshores el tanquem i aconseguim una mica com estes primers passets per poder encaminar la nostra vida. Que per descomptat si algú necessita a més ajuda sempre pot anar a un psicòleg o un psiquiatre. Que el llibre no és la única solució però sí que per mi és una ajuda important i és el que jo hauria volgut llegir fa uns anys en lloc d'estes manuals súper mega tècnics que em vaig cruspir al seu dia. Que eren necessaris per poder fer a hores d'ara això però m'hauria agradat tindre alguna cosa més senzilla també basada en la ciència, perquè hi ha una bibliografia molt àmplia, però més senzill, més per a tots els públics.
P. Valoren de tu, el teu estil directe amb què connectes fàcilment
R. Vull que la gent digui, jo no sóc psicòloga o jo no sóc neurocientífic, però ho entenc. Crec que tothom té dret a això ia hores d'ara anar al psicòleg és un privilegi. Hi ha gent que no li pot permetre però també té dret a treballar en la seua autoestima i en el seu dia a dia. Potser no et pots deixar tots els diners que val una consulta de psicologia, però potser sí que et pots comprar un llibre que més o menys et guiï i tu ja hi pugas anar tirant.
P. A tall de tancament, si haguéssim de resumir la relació amb nosaltres, què seria el bàsic, este consell per cuidar el nostre interior?
R. Si hagués de donar un consell que a mi m'ha servit molt és canviar la manera com em parlo perquè tothom sap parlar i simplement consisteix a escoltar-te i veure com és este diàleg intern. O siga, què estàs fent i canviar-ho. I si t'estàs dient que ets tonta, canviar-ho. Dir, aleshores no, no sóc ximple perquè vaig fer el que vaig poder amb el que tenia, per exemple. Si ets tu pitjor hater, què et queda en esta vida?
