Els insectes, continuen compartint part de l'esmicolat esquelet de Miguel Hernández: Partícules de vèrtebres arrosseguen les formigues, el crani és la fosca casa de les erugues, una mantis s'emporta els miralls dels seus ulls i les marietes pessigollegen les tèbies austeres, però l'os no sent: "/ besant tu i jo / es besen els nostres morts, / es besen els primers / pobladors de el món ". este és Miguel, Vessant la seua moll d'esperança, que no li va arribar mai. I ara, desmembrat, infinitesimal, en la més ignominiosa ombra de l'taüt de terra, els insectes treuen els seus pètals de calci per ser enllumenats: "/ Em lliure dels temples /, sonreídme, /, on em consumia amb tristesa de llum."
Miguel Hernández no és un "cartell publicitari TAUROMÁQUICO”, va ser un poeta que va escriure en unes condicions excepcionals, per ser llegit, entès i comprès, a ell no li importava la seua història com a home, sinó com a poeta, però igual que els insectes, que es reparteixen la seua fragmentada ossada, ara, els vertebrats mamífers bípedes, es disputen les seues nímies intimitats, que només li pertanyien: una carteta extraviada, un indici de poema amb corc, una firma a la dermis d'una figuera i altres frusleries adolescents, com d'una importància superlativa. I per això. es desenvolupen gruixuts i tortuosos matxacots, dient el mateix de sempre, menys X. Miren, l'única cosa interessant que cal picar en les consciències dels homes i dones actuals, és la seua sorprenent i extraordinària poesia encara vigent: “Per a la llibertat,/ lluito, sang i perviu.” A Miguel Hernández, per molts panegírics engolats que practiquin, no ho podran rescabalar en la seua justa mesura, perquè els seus ossos muts, els tenen “clavats” a la història. Miguel va morir abandonat per la casta literària del moment: !que bé es pot domar un poeta mort!, encara que troba plorat a Lorca: "/ Caiga teva alegre sang de magraner /, com un esfondrament de martells ferotges /, sobri qui et va aturar mortalment."
Segueixin jugant a arqueòlegs, a la recerca de fòssils hernandians, el poeta seguirà cantant la seua poesia perenne, actual i viva; i hauran uns altres que el seguiran en el seu cant; "/ De sang en sang vinc /, com el mar d'ona en ona"; este és el poeta i la seua catàstrofe.
Però persisteixen buscant trofeus i paraules calcificades. Encobriixen un osset per ací, un altre per allà, fins a recompondre el seu cadàver històric, fantasmal; Tant cabia a les seues breus sabates? Em molesta este calçador constant. Segons sembla interessen els poetes que tenen alguna cosa important a dir, si “viuen” morts. Com més destorben els poetes mentre respiren, més els enlairen quan deixen de respirar, recargolant la seua poesia al passat, com lletres antigues de museu, que només cal venerar, fora del Cànon que estableixi la moda que interessa als de sempre…, més no evitaran que a la memòria col·lectiva i material, s'alça una descarnada i autèntica poesia: “/Però hi ha un raig de sol en la lluita/que sempre deixa l'ombra vençuda”.