La vil matèria

Estem condemnats pel nerviós àtom.

1148
matèria

Qui diria que estem morts, que el llit és un taüt on ressuscitem cada dia. Serà l'oratge que bufa i ens torna a despertar per esta infame matèria que és la vida.Quién diria que vindran hores forenses i una gran pedra acabarà amb l'espècie més envanida de la natura. Qui diria que hui és diumenge i que en els bars suen les carta seues samarretes de drap, i l'alcohol transita entre sardines rostides amb tori i cesi en les seues escates ... qui diria que les pupil·les negres de la nit, no coneix el color de les plantes, encara que porti monocle.

Baules invisibles transporten a la gent a la feina, el porro i les pastilles a les butxaques, per poder omplir el buit de la jornada. Un esguerrat baralla amb la gravetat i l'almoina, boutiques i arnes acudeixen a les seues aixelles, intenta agafar-se a el fum de tabac que passa, però ensopega amb un gos malmès que caça papallones cegues. Vindrà la tercera onada i no ens mullarem, tot i que pagarem l'aigua.

Stephen Hawking va morir, però no la informació sobre els forats negres incrustada en la seua estructura atòmica neuronal, i esta és eterna, per molt que s'expandeixi l'univers. Al final tot es redueix a informació, només informació estimats espies, informació expandint-se indefinidament per a ningú. I no neix matèria nova, aquí al cosmos, ens apanyem amb la vella, estes mans pertanyen a una estrella moribunda que va esclatar fa 8000 milions d'anys. Amb nosaltres, la matèria, usada milions de vegades, ha arribat a tenir consciència de si mateixa.

Tinc un amic que es diu Jaume, que està cinc anys a l'atur, i en comptes de demanar treball precari, arrossegant-se com un cuc per fàbriques i comerços, es dedica a escriure històries truculentes com la vida mateixa: drogues, alcohol, violacions, tracta de blanques, corrupcions polítiques ... però encara es queda curt, té por d'espantar el lector, com si el lector o lectora, a estes altures, es espantarà per alguna cosa, després de visionar els telenotícies. Endavant Jaume, ho fas molt bé, pótalo tot, fill, pótalo tot, no donaràs l'abast, hi ha material suficient com per omplir diverses gerres de bilis!

La pedra és massa de revolució en la unitat més simple, en la unitat més complicada és una bomba de neutrons o d'antimatèria. Els exèrcits ja no saben què manipulen, després de manipular-los a ells. Les armes no saben del bé ni del mal, el més trist és que els qui les utilitzen tampoc. El cervell és un atuell que s'omple amb paraules, sense importar-li el sabor que tinguin, si estan sanes o malaltes: paraules, que a base de repetir-les semblen fins i tot sonar bé. És un misteri, això dels caps boges, potser falta una mica o bastant epicureisme, reciclar tot el dolent que hi ha en nosaltres i convertir-lo en plaer diari, amb els nostres semblants: junts, no serem capaços de canviar el sentit de les paraules?