La literatura ha perdut el somriure més lírica, la qual portava com a estendard personal a la cara granadí, el nostre benvolgut amic i company de tertúlia, Jesús Requena Pleguezuelos. I vull, en este dia ennuvolat i fred, de comiat cruel i homicida, parlar de la seua innegociable romanç amb les muses. Jesús estimava profundament els llibres, la poesia i la bona música, però sobritot estimava les tertúlies, xerrar amb bons amics a la cafeteria "El Parquet", on en l'últim any de segle passat, tots dos, urdimos, com dos curtits llops literaris , la creació d'una tertúlia cultural oberta a tothom amb inquietuds en la lectura i en l'escriptura. No content amb això, Jesús va demanar més, un somni perseguit des de feia temps: elaborar una "gasetilla Literària"- de la qual va ser director-, que va veure la llum l'any 2000, inaugurant el segon mil·lenni, al costat d'altres escriptors com Pere Vicent, AH Pou i els companys tristament morts: el novel·lista Manuel Segarra i el prolífic escriptor, poeta i assagista il·licità Vicente Verdú, Que va apadrinar la gacetilla. Jesús, havia escrit poesies, relats, contes i novel·les. Va viure la vida que va voler, sense descuidar la família. El seu llibre "el Carrusel", Denota la seua habilitat per recrear personatges variats i reals. Va perseguir l'impossible, la perfecció en l'escriptura: una exigència vana. Ell era conscient d'això i ho corroborava en la lectura i amb si mateix. Sempre li va preocupar més el paisatge que el fons. Era molt bon crític en les seues opinions estètiques i formals, i causaven un gran respecte i admiració, entre els escriptors i poetes, els seus justos i equilibrats veredictes. Labor poc comú, que no se sol donar per estes pagaments, ni en altres.
Jesús Requena, ja no podrem parlar més amb tu, entre un cafè relaxant o una fresca cervesa, que solies prendre, enfront de les meves mans embriagades de whisky, el cafè amb llet de Paco i el vermut d'Amorós. La nostra conversa, sempre apassionada i intensa, ha fugit com les fulles dels arbres d'este hivern que arriba. No importa, Jesús, tindràs sempre el teu lloc entre nosaltres: José Antonio Amorós, Francisco Gomezi el que et escriu. Ens hem quedat coixos, les taules les cadires, també s'han quedat agafis, sense el teu musa, el teu somriure càlida i estes ulls blaus que ens portava el mar a cada paraula que pronunciabas.
Sé que mai no arribaràs a llegir esta modesta carta, este petit homenatge que em venia de gust esplaiar emocionat, per relaxar les meves vísceres i fer callar el batec desbocat, este bombament incessant que em puja pel pit i m'ofega l'accent. De totes maneres, estimat company Jesús, guardeu-nos, que anirem acudint a poc a poc, i quan estiguem tots quatre, àtom amunt o àtom avall, celebrarem una collonuda tertúlia de difunts, per parlar dels vius, pobrits, els vius, amb els seus problemes a costes.