Potser el pla no és anar-se'n de copes o anar a un concert de música en directe. Hi ha una altra alternativa: acudir a un recital de poesia. A Alacant, Elx, Orihuela o El Campello és una opció triada per moltes persones que, juntament amb una activitat literària creixent, està donant lloc a una escena poètica molt viva.
“Hi ha un corrent, hi ha persones teixint xarxes, és un moviment segregat, hi ha diversos grups, però té trets en comú”, ens diu Iria Fariñas, poeta alacantina. "Uneix l'amor a la lectura i una certa tendència a investigar amb el llenguatge".
“No hi ha un boom, sí que no ets a dins no ho perceps, però s'estan movent coses, hi ha alguns focus, una mica de certa activitat”, assegura Àgora Reix, una de les poetes més actives a l'escena alacantina.
Podeu configurar un mapa de les rutes poètiques a la ciutat d'Alacant. Hi ha locals com Aracataca, Vuit i Mitjà, El Refugi, Visca la Pepa, que han esdevingut escenaris de l'acció poètica. A la ruta entren també llibreries com Pynchon i Vuitanta Móns.
"Si hi ha una característica comuna d´esta poesia emergent és que és tant escrita com escènica", apunta Nelo Curti, poeta d'origen uruguaià i establert a Alacant des de fa vint-i-cinc anys. "Crec que també ens uneix una retòrica urbana, un cert abandó de la lírica, i aspectes com la crítica social, el feminisme, l'emigració…"
José Luis Ferris, poeta i director de la Càtedra Miguel Hernández de la Universitat Miguel Hernández, sosté que és un moviment molt heterogeni i transversal. “He percebut epifanies, certs senyals a diferents llocs, amb trets que van des de la nova sentimentalitat a poesia més experimental. Si hagués de definir un tret general seria la mediterraneïtat, la llum, cert luminisme fins i tot en la poesia més urbana.”
Si hi ha algú que coneix el cens de poetes a Alacant, és precisament qui ha fet una antologia sobri el tema. Esther Abellán és poeta, actriu i autora de “Poetes al Pont dels Miralls”, un recorregut per més de cent autors “escrit amb la intenció de donar-los visibilitat”, segons Abellán. “Hi ha un ampli moviment que no funciona com una unitat, té diversos nuclis. Hi ha poesia contemplativa, de la llum, del silenci, experiències surrealistes... Ara mateix s'imposa una creació multidisciplinària, fronterera amb altres arts com la dansa i la música, i que desemboca al món escènic”.
Esta visió de la poesia com un element fronterer, que s'alimenta d'altres disciplines artístiques i hi conviu és una cosa acceptada per la majoria d'escriptores.” Hi ha una amanida de certs gèneres, no hi ha un sol estil, un sol format, hi ha performances”, puntualitza Àgora Reix.
“Jo he volgut trencar amb això, acceptar la diversitat, com en el cas del Poetry Slam, que és en el fons un torneig, un joc amb la poesia, grups en interconnexió que es nodreixen els uns als altres”.
Les xarxes socials juguen un paper primordial en esta poesia emergent, tant com a vehicle de difusió com un element per teixir noves relacions i sinèrgies.
” La seua funció és molt variable” segons Iria Fariñas. "Hi ha una part de difusió, de compartir esdeveniments, poemes, experiències, i també l´esperança que et vegi una editorial i s´interessi per la teva feina".
“No hi ha cap editor que arrisqui”, assegura José Luis Ferris. “S'edita a qui ja ha triomfat, i es fa sobritot pel nombre de likes que tens a les xarxes socials”.
Les dificultats per trobar editors i fer de la poesia una mica rendible són endèmiques i històriques entre els poetes. “L'autoedició ha estat una constant a la poesia”, ens diu Joací Juan Penalva, professor de la Universitat Miguel Hernández. “Els poetes de la generació del 27 van haver de recórrer a este mètode. No obstant això, hi ha diverses editorials a la província d'Alacant que estan fent una feina molt cuidada i de molta qualitat, com és el cas de Editorial Aguaclara o Auralaria a Orihuela, o Editorial Candaya”.
Hi ha un altre fenomen que sorprèn en este auge de les diverses formes poètiques: la resposta del públic. "És un públic intergeneracional, que respon tant a la poesia escrita com a l'escènica", matisa Nelo Curti.
“Hi ha públics molt diferents, la poesia és un gènere amb moltes ribes”, assenyala Iria Fariñas. “La poesia juga amb l'estranyament, amb allò no nítid. La gent accepta que no té necessitat d'entendre-ho tot clarament, no és una cosa homogènia”.
