Aporofòbia, La por o odi als pobris, terme nou acabat d'incorporar a el diccionari de la RAE, ha estat escollida paraula de l'any 2017. Va ser inventada per Adela Cortina per ressaltar que el rebuig als immigrants o refugiats no es produeix per la seua condició d'estrangers, sinó perquè són pobris.
Les llarguíssimes fiestes nadalenques són sempre polèmiques. Temes recurrents són els llums a les ciutats, les mascletaes, el vestit dels mags, el color dels patges, la participació de dones en la cavalcada ... Poques reflexions però sobri les persones que les passen al carrer, dormint en un caixer o refugiats en un esquelet d'edifici sense parets, sense llum, sense aigua, sense calefacció. I això a pesar de que el Nadal és precisament el relat d'una família sense sostre que es veu forçada a ocupar un estable. Algú va dir que la nit més bona seria aquella nit en què ningú es fiqui al llit sense sopar, però que lluny queda esta utopia. La visibilitat de la pobrisa extrema molesta i provoca el rebuig, no de la pobrisa, si no de la seua visibilitat.
Segons la Comissió Europea, Espanya està en situació crítica en huit indicadors socials. El nivell de desigualtat és obscè, Amb el 20% de la població més rica guanyant com a mitjana 6,6 vegades més que el 20% de la població més pobra. La població en risc de pobrisa arriba al 28%, quasi 3 de cada deu persones, més de tretze milions d'individus en termes absoluts. cada dia els centres d'atenció a persones sense llar donen recer a més de 16000. Tot i la desacceleració, els desnonaments es segueixen produint a un ritme de 22 diaris i això només a la Comunitat Valenciana.
La més paradoxal conseqüència de la crisi immobiliària va ser omplir les ciutats de gent sense casa i de cases sense gent. Només a la ciutat de València, governada per un dels ajuntaments de l'canvi, hi ha 82.000 famílies que o no tenen habitatge o la que tenen, en propietat, llogada o ocupada, es troba en condicions indignes. A el mateix temps hi ha censades unes 65.000 habitatges buits, però el 70% dels pisos de lloguer estan per sobri dels 600 euros a l'mes, i els lloguers socials quasi han desaparegut.
Creu Roja, Oxfam i altres organitzacions, no deixen d'alertar que, a pesar de l'arribada de forces progressistes a molts ajuntaments, la situació de l'habitatge no està millorant sensiblement. certament la Plataforma Stop Desnonaments ha aconseguit amb la dació en pagament alleujar la situació de les famílies que no podien fer front a la seua hipoteca, que han pogut acollir-se des 2014 a la possibilitat d'un lloguer social de fins a tres anys, depenent de l'entitat bancària, a canvi del seu habitatge. Però, un cop vençut el termini de tres anys, irremeiablement les famílies es queda sense casa i ha de buscar-se la manera de solucionar la seua situació. De la mateixa manera, si la hipoteca va ser executada abans de 2014, com la dació en pagament no té efectes retroactius, la família desnonada es queda al carrer i el seu habitatge passa directament a mans de la entitats bancària.
Actualment el problema més gran amb l'habitatge és la quantitat de persones que, a l'persistir la crisi, s'estan veient forçades a ocupar un habitatge. Només l'Administració pública pot donar una solució a esta massiva situació precària. Normalment estes famílies atrapades per l'exclusió social poden recórrer a tres entitats oficials: els Serveis Socials de l'Ajuntament, el EIGE (Entitat d'Infraestructures de la Generalitat) o el Patronat Municipal de l'Habitatge d'Alacant.
Els Serveis Socials solen concedir un ajut econòmic durant sis mesos o un any per al lloguer, sobritot si hi ha menors d'edat pel mig, però actualment és quasi impossible accedir a un lloguer al mercat de l'habitatge sense uns ingressos justificables, que és la realitat de la majoria de les persones en esta situació. El Patronat Municipal de l'Habitatge ni tan sols admet sol·licituds sense l'aval d'una nòmina, de manera que es converteix de fet més una agència de lloguer immobiliari que en un organisme d'assistència social.
El EIGE per la seua banda té a Alacant una llista d'espera de sol·licituds de milers de famílies, mentre que el parc d'habitatges de què disposa per a lloguer social és mínim. Davant la inoperància social de l'Administració, que a la pràctica no pot exercir la seua funció de rescat, les famílies es veuen atrapades en un cercle viciós que no els ofereix més eixida que l'ocupació per necessitat. En molts casos, l'ocupació comporta caure en mans de màfies, que es podrien evitar si realment hi hagués alternatives habitacionals per a la gent atrapada en el forat negre de l'exclusió social.
Alhora, amb el vertiginós increment de l'preu de la llum (un 12% este últim any), el gas i l'aigua, cauen també en situació de pobrisa energètica amb condicions indignes de vida. És a dir, es converteixen en víctimes potencials, a sobri, de la aporofobia. Una política socialment utilitària seria la que tingués capacitat de posar en valor els drets humans universals per sobri dels interessos particulars, reconeixent que l'energia, l'aigua i l'habitatge són drets bàsics que han de ser accessibles i assequibles per a tothom, garantint expressament el rescat de l'cercle viciós de la pobrisa i la misèria extrema als col·lectius més desfavorits.
Les mesures a prendre per aconseguir este objectiu ja estan inventades: autoritzar la dació en pagament amb efecte retroactiu, ampliar el parc d'habitatges públics, exigir als bancs que cedeixin habitatges per a lloguers socials i arbitrar una manera d'acceptar transitòriament a efectes socials que hi ha famílies que només poden ingressar diners per mitjans precaris no regulars. Perquè esta política siga efectiva, ha de ser legislada per les comunitats autònomes i aplicada pels Ajuntaments, Les institucions més pròximes a la ciutadania. Des dels municipis, Especialment, es podria mapejar amb precisió les bosses de pobrisa, diagnosticar cas per cas i pressionar les entitats bancàries perquè contribueixin a solucionar el problema de l'habitatge posant una part del seu parc immobiliari, Acumulat gràcies a l'desnonament exprés, a disposició de l'Administració per ampliar l'oferta d'habitatge públic, evitant d'esta manera totes les màfies.
No obstant això, El Govern Central està paralitzant, per la via de el recurs a l'Tribunal Constitucional, Totes de les lleis socials promulgades per les Autonomies i impedint als Municipis amb la llei Montoro dedicar recursos a combatre l'exclusió social. Dit d'una altra manera, des de la Moncloa s'està practicant aporofobia política.