Per fi, després de huit mesos en funcions, el passat 7 de gener el Congrés dels Diputats va investir, per tan sols dos vots de diferència, a Pedro Sánchez com a President de Govern.
El to de bronca de l'debat d'investidura vaticina que serà la legislatura: polarització i inestabilitat política.
Més que govern "històric", és un govern "histèric". D'una banda, PSOE i PODEM són socis que naturalment han tendit a la desconfiança mútua (recordem que, fins fa poc, Iglesias deia "casta" a Sánchez i este últim va afirmar no poder dormir a les nits amb un pacte podemita). Això es veu per la vespradança a anunciar la composició d'un govern que en circumstàncies normals, donada la urgència política, ja hauria d'estar conformat. I, d'altra banda, dependran fonamentalment d'una ERC que deslegitima el propi sistema polític titllant de "dictadura" a la nostra consolidada democràcia, el que fa segrestar les polítiques públiques i els nostres pressupostos generals a mercè d'un sobiranisme català que, ja de per si, es troba a la vora d'un precipici a què ens vol portar a tot Espanya.
Encara que si bé es tracta d'un govern “històric” en ser el primer de coalició a nivell nacional del nostre sistema polític actual, no és una cosa nova a nivell autonòmic ni molt menys local. A més, a nivell nacional ja hem tingut males experiències a la Segona República, la conseqüència de les quals no va ser precisament la pau sinó una metxa que es va acabar per encendre el 17 de juliol de 1936. Però els qui auguren que estem com al 36, ho fan des de la ignorància més profunda, perquè la nostra monarquia parlamentària actual, fins i tot amb les seues deficiències, és un sistema polític fortament legitimat pels ciutadans i per la comunitat internacional, a més d'institucionalment estable.
David Ingelmo.
Politòleg. Màlaga.
