La investigació sobri el camp de concentració d'Albatera, el centre de reclusió franquista més gran, amb uns 15.000 presos l'abril de 1939, afronta un futur incert després del canvi de govern a la Generalitat Valenciana.
Estan a l'aire les ajudes autonòmiques que han permès finançar quatre fructíferes campanyes arqueològiques a l'Ajuntament de San Isidro, on la República va construir un presidi que es va transformar després de la guerra en camp de concentració per als vençuts.
“No tenim notícies, no sabem si hi haurà pressupost”, assegura l'alcalde, Manuel Gil (PSOE). “Pel que veiem cada dia, no és que estigua molt per la feina”, assenyala en al·lusió al govern regional de PP i Vox.
L'arqueòleg Felipe Mejías, director de la investigació al camp d'Albatera, confia que es tracti només d'un “impàs”. Recorda que ha desaparegut la Conselleria de Qualitat Democràtica, que subvencionava els treballs del seu equip a la doble via de recuperació de la memòria de la repressió franquista i de recerca i exhumació de restes de víctimes, ja que estan documentats afusellaments i morts per gana i malaltia.
Més incert que la continuïtat de les prospeccions arqueològiques és el desenvolupament del projecte que Mejías i l'Ajuntament plantegen per al futur: Comprar les dos parcel·les sobri les quals s'assentava el 90% del penal (terra agrícola salobri d'escàs valor), continuar la cerca de restes materials i humanes i reconstruir un barracó per convertir-lo en museu.
L'alternativa que exploraran per mantindre els seus plans és demanar finançament a la Secretaria d'Estat de Memòria Democràtica, que encapçala des de la passada legislatura Fernando Martínez i té com a nova directora general Zoraida Hinojosa.
Un museu que expliqui la seua història
Mejías persevera en el propòsit d'aprofundir en el coneixement del camp d'Albatera i crear un museu que expliqui la seua història. “Amb esta escala i amb la importància que va tindre este, no hi ha res a Espanya”, subratlla.
Construït a l'estiu de 1937 pel Govern de la II República per reprimir amb treball forçat presos afins al bàndol nacional, tenia capacitat per a uns 2.000 reclusos, nombre que mai no es va aconseguir en esta etapa.
L'1 d'abril de 1939 va acabar oficialment la Guerra Civil, que va tindre al port d'Alacant el darrer reducte republicà, amb uns 20.000 derrotats buscant la fugida en vaixells que no hi van arribar.
El camp d'Albatera es va convertir llavors en el destí d'uns 15.000 homes que durant els set mesos següents van anar sortint cap a altres presons o sotmesos a judicis o alliberats. Els menys afortunats van morir víctimes de saques o malalts.
A falta de registres documentals, la història del lloc i els seus protagonistes la expliquen les memòries que han deixat uns quants presos i els objectes i evidències materials que els arqueòlegs liderats per Mejías han anat traient a la llum i dipositant al Museu Arqueològic d'Alacant ( MARQ).
Mercaderies fabricades a Berlín
A partir d'una volandera de plom, de les quals n'han aparegut centenars, els investigadors han seguit el rastre de lones emprades des de la construcció del camp. Marxem del mateix metall revelen enviaments de mercaderies fabricades a Berlín (“quasi amb tota seguretat munició de Mauser”, afirma Mejías) o remeses de materials de Múrcia, Granada o València.
Un tub de dentifrici a la zona que ocupaven els barracons serveix per evidenciar la bolcada en les condicions de vida dels presos del període republicà al franquista: “O és de la primera etapa o d'algun oficial, perquè quan no tenien ni aigua per beure no s'estarien rentant les dents”.
Un fragment de vidre blau de només tres centímetres amb les lletres 'R' i 'T' és una nova prova que ratifica els testimonis sobri les extremes condicions de vida dels presos. "És un tros d'ampolla de 'Jarabe del Doctor Trigo', un valencià que als anys 20 feia laxants", detalla l'arqueòleg.
Els problemes estomacals causats per la gana i la set van ser fatals a la primavera i l'estiu del 39. “Mor molta gent per perforacions intestinals; algun està sense fer de ventre fins a un mes. Els testimonis dels presoners són tots recurrents: Diuen que el pitjor turment que van tindre ací va ser la calor i el restrenyiment”, apunta.
La geolocalització de cada troballa amplia el coneixement a base de plantejar hipòtesis i avançar en la confirmació. Algunes joies i monedes de plata s'han trobat en una mateixa zona “o bé perquè van ser espoliades als presoners els primers dies (i ocultades o perdudes pels guàrdies) o bé perquè les van amagar, perquè amb elles podien pagar menjar o un suborn ”.
Botons, sivelles i abaloris on acudien els familiars
Botons, sivelles, abaloris i peces de bijuteria modestos concentrades en una àrea entre l'antiga tanca i les vies del tren Alacant-Múrcia permeten ubicar la zona on acudien els familiars dels presos: “ací hi ha centenars de dones cada dia; esta gent deixa empremta”.
Mejías i el seu equip han catalogat milers d'objectes, han constatat l'acumulació de munició oficial de l'exèrcit franquista, percutida o sense fer servir, a l'entorn de les torres de vigilància, però també l'ús d'armes no reglamentàries als voltants del camp, possiblement en execucions sense documentar. “Hi ha una varietat infinita, la gent dispara amb allò que té”, afirma.
El seu gran objectiu, a més de convertir el camp d'Albatera en un lloc de referència per divulgar la història de la repressió de la postguerra espanyola, és trobar les fosses que encara amaguen els cossos d'afusellats i morts.
“Els testimonis són tan aclaparadors, són tan insistents i n'hi ha tants sobri la presència de restes humanes ací, que no tinc dubte”, assegura mentre trepitja la terra blanquinosa de Sant Isidre.
