La temporalitat del sector públic a la Comunitat Valenciana ha augmentat, des del 2019, en quatre punts: hui, un de cada tres empleats públics valencians és temporal, el 32,4 %. Una xifra de temporalitat a l'Administració que contrasta amb la baixada al sector privat: ací, després d'una lleugera pujada el 2022, s'ha rebaixat a menys de la meitat des del 2019.
Tot i això, Joacín Pérez, secretari general d'USO, posa èmfasi que “no tots els contractes indefinits, al final, són una feina realment estable. A nivell nacional, hem vist com la durada mitjana dels contractes ha caigut en 9 dies en dos anys, fins a només 44 dies.
I, de fet, ací a la Comunitat Valenciana s'observa als fixos discontinus inactius. Sí, tenen un contracte indefinit, però la realitat és que hi ha quasi 100.000 persones que no computen com a aturats i realment ho estan, en tindre un contracte laboral sense estar realment treballant. És el doble que el 2022, quan ja va començar esta tendència”.
Segons l'informe sobri l'Anàlisi laboral de la Comunitat Valenciana, elaborat pel Gabinet d'Estudis d'USO i que compara la situació del 2023 amb el 2019, la Comunitat està lleugerament millor que llavors en alguns paràmetres, però ja ha empitjorat respecte a 2022 en altres.
Per exemple, la taxa d'atur és un punt més gran que l'any passat, del 13,78%, i també està per sobri de la mitjana nacional en mig punt. Maica Imbernón, secretària general d'USO-Comunitat Valenciana, assenyala un col·lectiu especialment precaritzat: “els joves tornen a tindre una taxa d'atur superior a l'30%, després de reduir lleugerament l'any passat. 3 de cada 10 joves valencians estan a la desocupació, 4.500 més que el 2019. El mercat laboral segueix sense donar oportunitat als nostres joves”.
A més, les dones suposen pràcticament 6 de cada 10 aturats: el 56,8%. Els assalariats, els que més poder adquisitiu perden Tots els valencians han perdut poder adquisitiu en estes quatre anys: assalariats, pensionistes i empleats públics. Tot i això, els més perjudicats han estat els assalariats.
En concret, l'IPC ha estat 4,24 punts més gran que les pujades pactades per conveni en estes anys. “Un cop per a les famílies, però encara és pitjor si l'analitzem per anys. El 2019, els salaris van ser lleugerament millors que l'IPC, però encara no ens havíem recuperat de la pèrdua de poder adquisitiu de la crisi anterior. I, de sobte, la hiperinflació del 2021 i 2022 se salda amb un IPC del 12,3% i una pujada salarial del 5,29%, molt menys de la meitat”, exposa Imbernón.
“Necessitem un diàleg social diferent, més obert i plural. El diàleg social, tal com fa quasi mig segle que està instituït a Espanya, ens ha portat fins ací. A ÚS no li agrada que creixi l'atur, que augmenti la temporalitat, que baixin els salaris. Necessitem una negociació col·lectiva forta”, reivindica la secretària general d'USO-CV.
Joacín Pérez abunda que, a més, “no es tracta només que el salari es devaluï respecte a l'IPC. En els darrers anys, estem assistint a la proliferació de contractes a jornada parcial. Augmenten més que els de jornada completa i també creixen més els discontinus, que tampoc no són jornades anuals completes. No és que un treballador cobri 4 punts menys que fa quatre anys, és que, a més, cobrarà el 70, el 50 o el 40% d'este salari devaluat”.
Per això, Pérez insisteix en “alguna cosa que a USO defensem conforme s'ha anat
consolidant la pèrdua generalitzada d'hores de treball: la jornada completa ja
no han de ser 40 hores. Si hi ha un rècord de 22 milions de cotitzants i es treballen
78 milions d'hores menys que fa quatre anys, és clar que els processos
digitals han reduït l'oratge necessari: repartim millor este temps de
treball sense penalitzar els salaris”.
