Ely C. Llobrigat es va iniciar en el món de l'audiovisual amb 12 anys, amb una assignatura de comunicació audiovisual en un col·legi de Alfàs del Pi, en què també va fer ràdio fins als 14 anys. Amb 16 anys va entrar en una televisió comarcal, que ja no està operativa, i en esta televisió va aprendre l'ofici d'operador de càmera, de realitzador i va ser quan va saber quin era el seu camí. En Sant Joan i en Ciutat de la Llum va fer l'especialitat d'Imatge i So, i més tard va estar treballant a Madrid. Va arribar a ser cap tècnic de el Grup Cantajuegos i el Grup Llaminadura, fent una gira d'any i mig amb ells. Va treballar durant quatre anys per a l'antologia de la Sarsuela de José Tamayo, Primer com a auxiliar i després com a cap tècnic per a escena lírica i mig art. Ha estat en projectes amb directors de cinema, dels quals, alguns han arribat a guanyar un Oscar i dos Goya. En l'actualitat, demanda més presència de la dona en el sector audiovisual, siga en el camp que siga, cinema, televisió, premsa escrita. "M'estimes?"És el seu quart projecte, anteriorment ha gravat tres curtmetratges, un quan era estudiant, i els altres dos van ser"Sadman"I"La bona estrella".
Amb el curtmetratge "M'estimes?" ha comptat amb un equip format per dones a excepció de l'actor, entre les quals es podria citar a Mónica que és la seua operadora de cambra i qui la va formar amb 16 anys quan va arribar a la televisió comarcal; Carlota que és la directora de fotografia, viu a Barcelona i treballa per a una empresa alemanya; Cristina que és la polifacètica actriu i cantant professional i Bea Martínez que és la responsable de producció d'este projecte audiovisual.
Estes dirigint el curtmetratge "M'estimes?" el tema principal és la violència de gènere de qui va ser la idea i com pretens fer arribar el missatge?
La idea va sorgir quan estudiava una assignatura d'Imatge i So, vaig tindre la mala sort o la gran sort que es va originar un problema en esta matèria i ens va tocar passar un any ximple uns quants dels que estudiàvem. Ens van dir que durant un any havíem de fer un projecte d'un curtmetratge, com si ho fóssim a rodar realment. Jo volia explicar històries, vaig amb una associació de dones maltractades i elles em van posar en contacte amb dones que l'havien patit, van ser molt generoses en explicar-me les seues històries. Arran d'això va sorgir la idea de crear el personatge d'Ana, i este personatge devia explicar el que ella estava patint. Tot el que apareix en el curt són escenes reals que li han passat a dones que pateixen maltractaments. El guió ha estat corregit per psicòlegs que estan amb este tipo de dones i esta problemàtica, també ens ha avalat una associació de dones maltractades i sobritot, el Consell Comarcal de la Marina Baixa d'Igualtat.
Quant de temps durarà el rodatge d'este curtmetratge i per què vas triar els personatges que participen en esta pel·lícula, podries explicar-me breument alguna cosa sobri ells?
Tenim dos personatges principals que són Anna i Lluís, ia nivell d'actuació són dos personatges difícils d'encarnar. Ana té menys text, però no obstant això, té molta més càrrega emocional, amb tot el que això comporta. Luis és el contrapunt que és el maltractador que ho fa Gonzalo, és brutal com ho fa perquè em poso a la pell d'ell i penso que és un personatge que no té res a veure amb ell, és el seu alter ego. Protagonitzar a un personatge que ha de maltractar una jove, que ha de fer veure certs gestos o dir certes frases és molt complicat. Crec que han fet els dos, Cristina Verdú y Gonzalo Palomero, Un treball espectacular d'actuació i és tot com molt real, com si ho haguessin viscut ells mateixos en pròpia pell, com si Gonzalo fos de veritat un maltractador i Cristina una dona maltractada.
Qui farà el muntatge final i quant durarà el curtmetratge?
Pel que fa a el muntatge el realitzarem entre Mònica, que és el meu operadora de cambra, Cristina que és l'actriu i jo. La música del tema principal de l'curtmetratge ho canta Cristina, que a més d'actriu és cantant professional, i la composició de la lletra pertany a una jove que ha guanyat dos premis internacionals, és de Llatinoamèrica i actualment està treballant a Barcelona, perquè allà, està estudiant composició musical. El curtmetratge durarà al voltant d'uns 12 o 13 minuts aproximadament.
S'han triat ciutats com Alacant i localitats de la comarca de la Marina Baixa, per què s'ha rodat en estes llocs, per patrocini o per altres circumstàncies?
Les localitzacions escollides no van ser per patrocini, això va venir després, es va triar rodar a Benidorm i tota la comarca perquè jo sóc d´ací. Em venia molt de gust jugar a casa i explicar la història des d'un lloc que crec que és meravellós per rodar, i hem tingut la mala sort que el rodatge de quatre dies, dos ens han sortit malament, i hem hagut de canviar plans de rodatges. Els actors s'han portat molt bé perquè han hagut d'anar vestits d'estiu quan teníem 8 graus, calia recrear un escenari estiuenc a la piscina i havien de mostrar-se feliços. A nivell d'actuació és un treball enorme, ja que, no poden tremolar i els costa més traure les frases amb el fred. Vaig triar Benidorm perquè és casa meva, més tard, els regidors d'Igualtat de la comarca, en el moment que es va presentar el projecte i el van llegir, em van convocar per a una reunió i em van dir que calia tirar-ho endavant perquè era un projecte necessari. És un projecte sense ànim de lucre, creat perquè el Consell d'Igualtat Comarcal d'ací o d'altres llocs tingui material audiovisual perquè puguen treballar sobritot amb xavals. És un curtmetratge molt dur i és per treballar-lo amb nois i noies molt grans. L'audiovisual s'explica molt millor sobritot entre xavals, hem arribat a una època en què tot és digital i si no ho veus no t'ho creus.
A part de la climatologia, ¿hi ha hagut algun que altre contratemps?
Les complicacions ixen a tots els rodatges, no hi ha hagut cap complicació greu l'única, la climatologia. Després quan sorgeixen estes petits problemes ja vas amb molt retard, perquè estes errors es preveuen, però no els del temps atmosfèric.
Josep Manel Sánchez
El curtmetratge "M'estimes?" es presenta el 24 de novembre a Alfàs del Pi, ¿en quins altres llocs es té pensat presentar-lo?
Això de Alfàs del Pi és una passada privada. Es presentarà a festivals, estarem d'any a any i mig rodant per ells, el nostre primer objectiu és Màlaga, tampoc depèn de nosaltres, enviarem el nostre projecte a la ciutat malaguenya i si este festival ens acull, estarem encantats de ser-hi. La nostra finalitat no és guanyar premis, si vénen donats molt millor, la nostra finalitat és aconseguir un material audiovisual per ajudar que este material serveixi de suport i puga formar la gent. Per a nosaltres seria un èxit si amb el curtmetratge aconseguíssim que es matés una persona menys. Està plantejat presentar-nos als festivals d'Alacant i Elx, i també a festivals iberoamericans i europeus.
Que les dones es posin a dirigir pel·lícules és veritat que cada vegada es veuen més, però creus que hauria de tindre una major visualització sobritot en festivals importants el paper de la dona com a directora?
La meva opinió és una mica complicada d'entendre, intentaré explicar-me el millor possible. Jo penso que la persona que val ha d'arribar, allò que no podem tindre és un sostre de vidre com el que tenim. Aleshores, nominar a gent als Goya oa qualsevol altre premi perquè siga dona a mi personalment no em val ia més m'indigna prou. Que a algú li donen un Goya per ser dona em mosqueja força, perquè a sobri ens estan denigrant més, és com, et donaré un premi perquè ets dona, a mi no em val, o et nominaré perquè ets dona, no em val. Et nominaré, perquè ets bo en la teva feina independentment sigas home o dona. Nosaltres busquem igualtat, jo no busco la reivindicació fàcil ni res.
¿Les dones ho teniu complicat a l'hora de dirigir o portar un projecte cinematogràfic com este?
En este cas, jo he decidit fer un projecte amb només dones darrere de les càmeres, perquè crec realment en la igualtat i perquè crec que hi ha tècnics molt bons sent dones. A mi no em val que en certs festivals o en certs certàmens ixca una persona fent un speech dient: "més dones, més dones", i els directors de cinema aplaudint el més dones però no contracten a cap, no em val. Hi ha una cosa molt senzilla d'entendre, si estudiem més dones que homes imatge i so, perquè només treballem el 4% de dones en cinema. Hi ha una altra realitat també, les dones veiem molts més colors que els homes, això és biologia pura. Per què no existeix la figura de Directora de foto, perquè hi ha molt poques. En este 4% de dones directores de Cinema em inclouen a mi, que no sóc ningú. Quantes dones hi ha a nivell nacional dirigint grans produccions ?, no n'hi ha cap, és zero. Les produccions que fan dones com Gràcia Querejeta Marín són pressupostos on fan veritables malabarismes. No em sembla just, això sí que és un sostre de vidre, elles estan demostrant que són dones potents i directores. Jo sóc operadora de càmera i tinc la sort que tinc feina. Jo he estat en una companyia amb 80 persones entre actors, cantants, tècnics i l'única tècnic he estat jo. Jo m'he fet una gira per Espanya i només m'he trobat dones en dos teatres d'Espanya, casualment han estat a Barcelona, això és el que no pot ser. Amb mi van estudiar 9 dones en la meva promoció i l'única que es dedica a l'audiovisual sóc jo, això és el que no podem consentir! Nosaltres hem fet este curtmetratge per demostrar que fem cinema, no per reivindicar la reivindicació fàcil, no !, nosaltres vam demostrar treballant que és com s'ha de mostrar les coses. A mi no em val, i l'hi agraeixo perquè probablement ho faça amb la millor intenció de l'món i em sembla genial, que un actor es posi uns talons per reivindicar el fet més dones en el cinema, que segurament, jo no he treballat mai amb ell, i ho haja fet amb tot l'afecte de l'món, no tinc cap dubte, però a mi no em val. A mi em val que un director que té dos milions d'euros de pressupost truqui a Carlota perquè li faça les fotos, em val que cridi a Mónica per fer-li d'operadora de cambra, o que truqui a Andrea, em val que cridi a dones com les que jo tinc per treballar i no és així. No diuen i moltes vegades no criden pel simple fet de ser dona. Això és molt senzill, et vaig a posar un exemple, l'altre dia em van passar un mem amb una foto en què es veia una dona amb un nadó i una càmera professional de cinema, i posava: "Per què ningú em pregunta si puc amb el meu fill però amb la meva càmera sí? " Crec que esta frase ho definia tot.
Llavors esta desigualtat us fa la professió més complicada?
Esta complicació ho aprecies amb coses com, quan vaig tindre la meva primera feina a Benidorm no vaig percebre cap desigualtat, la vaig notar quan vaig arribar a Madrid. Hi ha comentaris que són molt masclistes i no ens adonem. Jo em moc al final en un món d'homes i quan arribo a un set de rodatge o un teatre, al final t'has de comportar com un home més. A mi haver-me de sentir com que he d'actuar com un noi em molesta molt, ia vegades nosaltres mateixos no ens adonem. Jo vaig trigar a adonar-me'n i malauradament ho vaig fer potser de la pitjor forma possible, nosaltres vam marxar de festa sortint del teatre i ells estan acostumats a veure't d'uniforme, llavors, quan et vesteixes de jove, de jove està mal dit, quan et poses més femenina, et potencies, et poses una faldilla, et sents a gust perquè et ve de gust sentir-te maca, perquè vols agradar, perquè tant a les dones com als homes ens agrada a tots agradar, en el moment que ells et veuen de forma diferent, és com que tens cames i ho sent per la paraula, tens pits, a partir deste moment ets com una presa per a ells. A partir d'aquell moment tampoc et tracten igual treballant, tot el que has aconseguit durant aquell temps, en aquell moment sembla que ho perdis. A partir d'aquell moment és com ets segura de pujar-te a l'escala? Jo treballo a 16 metres d'alçada, si porto tres anys pujant-me amb tu a l'escala, perquè ara que m'has vist amb faldilla i talons, no? Has deixat de veure'm com un home, és el contrapunt que he de ser un home més i tindre al final actituds d'home per poder fer la meva feina, però és que no ho sóc. Este fil tan fi és complicat. La reivindicació que caldria fomentar és que som dones i treballem igual, no hi ha esta diferència entre homes i dones. Jo puc tindre més força que un home potser o menys força que un home, depèn de com siga l'home, i hi haurà dones que tinguen més força i dones que tinguen menys força… El fet que et pugas quedar embarassada és tot un món i ningú no es planteja, que una dona es pot quedar embarassada però qui realment s'agafarà la baixa de maternitat és la parella, el marit, no sóc jo com a dona. Totes estes preguntes a l'hora de fer una entrevista de feina oa l'hora que et contractin la tenen molt en compte i no hauria de ser així.
Quin és el teu pròxim projecte de direcció després d'això?
Hem fet moltes sinergies entre la gent de l'equip i la persona que conec més treballant que és Mònica. Estem totes dos una mica boges i sí que ha sorgit un projecte diferent, una cosa com molt boig. Encara no ho tenim, primer acabarem este i quan acabem ens ficarem de seguida amb allò altre. M'han demanat que escrigui una altra cosa, no sé encara què, perquè la cosa molt boig encara no m'ha quedat molt clara, però probablement espero comptar amb tot l'equip que tenim ara en el nostre pròxim projecte, que no sé encara com va a ser, però potser mostrem una altra part més. Això és una cosa més intimista, més social i allò que buscarem serà un contrapunt més d'acció. ací hem fet un equipàs amb gent de Barcelona i inclourem més homes pel pròxim, perquè això ha estat per demostrar una mica que amb dones es pot fer alguna cosa interessant.