El diumenge 26 de maig tenim els alacantins dos trobades amb les urnes; les eleccions municipals i les europees. hui toca parlar de les eleccions europees, perquè sí, perquè no en tinc ni idea, diuen que és “l'oportunitat de triar els qui els representaran al Parlament Europeu”. I qui són estes senyors que es fan anomenar eurodiputats, i s'asseuen a les grades d'un gran circ, o d'un semicercle o hemicicle compost per 751 butaques que guanyen un pastó.
Primer us he de dir que jo veig la Unió Europea com un gran gerro xinès compost per 28 trossos enganxats, cadascun, amb una estrella groga de cinc puntes sobri fons blau, envoltats per un filferro galvanitzat enrotllat perquè se sostingui en el concert de les nacions. Un gerro delicat que se'ns pot trencar en qualsevol cop, o moviment, com passa ara amb el Brexit de Gran Bretanya, que no sabem si ixen o entren, perquè estes fills d'Albió, que no són a l'euro ni a Schengen, hi són amb un peu a les illes i un altre al continent, amb el Canal de la Manxa per sota dels cataplins.
A mi ningú m'ha explicat què és la Unió Europa, el que sé és d'oïdes, ni sé on és Bruxelas (m'agrada amb x d'incògnita), si a Flandes, a Benelux o ves a saber quins formatges mengen. No tinc idea d'on és Estrasburg (si per Burgos o tocant a França). Potser un documental de TV explicant què és Europa no deu estar de més, però no en anglès, evidentment. L'únic que sé és que els euros costen molta feina guanyar-los i que va ser l'1 de gener del 2002 quan va entrar en vigor a 12 Estats, jo estava en aquells anys pencant de verda oliva als camps d'Andalusia. Això del Tractat de Maatricht, em sona a Matrix, com una mica de ciència ficció.
L'organització de la Unió Europea és un embolic enorme que si d'una banda el Parlament Europeu, de l'altra la Comissió Europea, el Consell d'Europa, el Banc Central Europeu, els Tribunals d'Estrasburg… Són tants organismes que jo no sé qui mana, qui és el cap, el president d'Europa, cada vegada en ix un de diferent a la tele parlant entre ells sota un munt de banderes, que si l'italià Antonio Tajani, Jean-Claude Juncker o Donald Tusk, és com la Santíssima Trinitat: Tres persones diferents i un sol Déu veritable. A mi això no em va entrar mai al cap i l'organigrama d'Europa tampoc. I tan bon punt si el Secretari General de l'OTAN, el noruec Jens Stonltenberg sense Exèrcit propi, és com un general sempre ploriquejant. (Bé, el que bé recordo és el que van fer els socialistes “OTAN d'entrada NO” i vam entrar en referèndum el 1986 amb Felipe Gonzáles, el sevillà dels cigars cubans de la marca Cohiba).
Nosaltres els ciutadans amb passaport europeu que som més de 500 milions, la nostra obligació és anar a votar el nostre partit polític simpatitzant, i que després siguen ells els que reparteixen a cops de cap el bacallà al Parlament Europeu, defensant un munt de coses com la unitat , el canvi climàtic, la igualtat, els acords econòmics amb la Xina i els EUA, la immigració i les frontera europea o l'Acord Shengel, i un munt d'assumptes més; però, penso, si és que no estic somiant que, en allò que s'han de posar les piles és en la qüestió de l'ocupació, perquè l'atur porta els nacionalismes i els populismes que no volen més Europa, sinó menys Europa, que és allò que vol Rússia: la fragmentació, que no siguem forts, no hem d'imitar aquells països com l'antiga Iugoslàvia o Txecoslovàquia, que s'han fragmentat i s'escapen per les costures trencades de les catiusques.
En línies generals, i la meva opinió (que no em feu cas perquè sóc un llec) és que necessitem més Unió Europea, perquè és el que ens pogués salvar d'una crisi econòmica futura global. Penso en la idea del model federalista europeu, que és comunament atribuïda a Jean Monnet, un dels pares fundadors de la UE, que predicava que els estats-nació han de ser subordinats a una administració central i única, encara que això suposi menys sobirania nacional dels 28, que se segurament serem 27 sinó no se n'he fet un segon referèndum a la Gran Bretanya, sumida en una caiguda per l'abisme dels penya-segats de la Manxa (Albió pels romans). Potser tot el que està passant és un somni com al relat “La visita del lladre” del meu bon amic Carlos Bermejo.
En resum, el 26 M votaré al meu col·legi de sempre de la Florida, cadascú pot fer amb el seu vot una corbata de paper, o votar segons les seues preferències polítiques o ideològiques, ja que en cas contrari després no hi ha dret a la rebequeria ni al cabreig per defecte, més que no pas efecte. Perquè, us he de dir i que no se n'assabenti ningú que, els assumptes domèstics d'este gos món sempre van malament, el que passa és que alguns anys són pitjors i altres «menys pitjors».
Amb Europa, Espanya és més forta i representativa respecte als països llatinoamericans i el Mediterrani. En esta vida d'hipocresies persisteix el refrany castís: «Qui a bon arbre s'aixoplugui bona sobra el recerca». Perquè et consideraran segons la qualitat de les teves amistats o socis, i sobritot compten aquelles que tenen títols o són rics, els pobris no compten. Els familiars pobris no sumen ni existeixen a la nostra filiació mental cap a l'amnèsia.
El que sí que volem (votant seria més efectiu que cridant) és una Europa per a tots, no una Europa a dos velocitats i que siga inclusiva (tots i totes), on homes i dones, no només tinguem els mateixos drets, sinó les mateixes oportunitats .
Ramon Palmerar.
