La Sala del Contenciós-Administratiu de Tribunal Suprem ha condemnat a l'Estat espanyol per incomplir parcialment les seues obligacions administratives de tramitació de sol·licituds d'asil de refugiats procedents de Grècia i d'Itàlia, establertes en les Decisions 2015/1523 i 2015/1601 de el Consell Europeu , per les quals se li va assignar una quota de 19.449 persones durant dos anys, des del 25 de setembre de 2015 fins el 26 de setembre de 2017, de les quals només va oferir 12,85 XNUMX%.
El tribunal considera que les decisions comunitàries incomplertes, que establien mesures provisionals per acollir els sol·licitants d'asil procedents d'Itàlia i de Grècia, eren de caràcter vinculant i obligatori, per la qual cosa l'incompliment de les mateixes implica "la condemna a l'Estat espanyol a continuar la tramitació en els termes previstos en les Decisions i de conformitat amb els acords que en endavant adoptin les institucions comunitàries ".
La Sala estima de forma parcial el recurs contenciós-administratiu plantejat per l'Associació de Suport a Stop Mare Mortum contra la desestimació, per silenci administratiu, de la sol·licitud formulada el 21 d'abril de 2017 davant del Govern d'Espanya. Els recurrents sol·licitaven en la seua demanda que es declarés que Espanya havia incomplert les obligacions periòdiques (oferir places de reubicats, aprovar les llistes enviades i acollir els reubicats), així com les obligacions finals establertes a les esmentades decisions, i que es ordenés a el Govern que complís immediatament i amb caràcter urgent les esmentades obligacions.
Per la seua banda, l'advocat de l'Estat es va oposar a esta pretensió que considerava faltada de fonament i va posar de manifest que Espanya estava realitzant les gestions necessàries per reclamar i reubicar els asilats que li havien estat assignats, però que el procediment era laboriós perquè havia de verificar si totes les persones de la quota assignat reunien les condicions necessàries per a la seua consideració com asilades. Subsidiarimente, l'advocat de l'Estat sol·licitava que es plantegés una qüestió prejudicial davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) per aclarir si correspon en exclusiva a la Comissió Europea realitzar el control de l'acompliment de les decisions d'emergència o si també poden fer-ho els tribunals nacionals.
El control de l'acompliment de les Decisions no és exclusiu de la Comissió Europea
La Sala rebutja plantejar una qüestió prejudicial davant el TJUE i entén que té competència per exercitar el control de l'activitat de l'Administració nacional en el compliment i execució de les obligacions derivades de la normativa de la Unió. "És cert que la tasca de supervisar l'observança de el dret comunitari ha estat confiada a la Comissió, en la seua qualitat de guardiana dels Tractats, per l'article 211 TCE (antic article 155). Esta prerrogativa comporta responsabilitats i obligacions específiques de les quals la Comissió no pot evadir-se ", conclou el tribunal.
El tribunal explica que la Comissió dins de les seues prerrogatives té un marge ampli de discrecionalitat sobri si portar o no l'assumpte davant del Tribunal de Justícia. En este cas no s'ha iniciat cap procediment davant d'Espanya, cosa que permet, segons els magistrats, que el Tribunal Suprem puga examinar i si escau estimar la pretensió exercitada.
Atesa l'eficàcia directa de les Decisions, és possible que “el control del seu compliment es puga fer pels tribunals nacionals, atenent l'acció exercitada per persones o entitats legitimades, possibilitat que no contradiu els poders i les competències de la Comissió per plantejar, si ho considera oportú i de manera potestativa, un procediment per incompliment davant de l'Estat membre”, precisa la Sala.
Un 12,85% de les 19.449 reubicacions a què estava obligada en dos anys
Després d'analitzar les Decisions esmentades, la Sala assenyala que les quotes de reubicació establertes per a Espanya en un termini de 24 mesos -des el 25 de setembre de 2015 que van entrar en vigor les Decisions fins al 26 de setembre de 2017- eren de l'12,15 % de l'total de les reubicacions comunitàries. Així, l'aplicació de les decisions comunitàries comportava que Espanya hauria d'haver ofert i reubicat a 13.086 sol·licitants d'asil procedents de Grècia ja 6.363 d'Itàlia.
Recorda que tot i que es preveia expressament la possibilitat que els Estats membres sol·licitessin una reducció de la seua quota de fins a un 30%, l'Estat espanyol va decidir no acollir-se a esta possibilitat. Conseqüentment, afegeix el tribunal, es conclou que Espanya "ha incomplert les seues obligacions d'oferir i de fer efectives les reubicacions a què estava obligada: transcorregut més de mig any de l'venciment de el terme, l'informe de l'Oficina d'Asil i Refugi (OAR ) reconeix que el compliment de les obligacions finals és inferior a l'13% ".
D'este informe es desprèn, segons els magistrats, que a data de 4 de març de 2018, sis mesos després de finalitzar el termini imposat per les esmentades Decisions, de les 19.449 places que l'Estat espanyol estava obligat a oferir -ja reubicar efectivament- únicament havia ofert 2500 places (1875 de Grècia i 625 d'Itàlia); únicament un 12,85% de l'total a què estava obligada. Igualment, indica la Sala, l'informe de l'OAR aportat pel Ministeri de l'Interior reconeix que, a data de 22 de març de 2018, l'estat espanyol només ha reubicat a 235 persones des d'Itàlia ja 1124 des de Grècia; una quota de compliment inferior a el 7%.
Tot i això, el tribunal admet que el govern espanyol ha realitzat peticions a Grècia i Itàlia que “no han merescut la resposta obligada, cosa que posa en relleu un elevat índex d'incompliment en les tasques de coordinació que les Decisions exigeixen per a un èxit adequat dels seus objectius”.
Les dificultats administratives no eximeixen de les obligacions de reubicació
La Sala conclou que de les dades anteriors es desprèn que l'Estat espanyol no ha complert en la seua integritat les Decisions comunitàries, que són de caràcter vinculant i obligatori com es desprèn no només de la pròpia naturalesa jurídica sinó també de les pròpies Decisions. Afegeix que l'existència de greus dificultats administratives per al compliment de tals obligacions, que en el fons sembla plantejar l'advocat de l'Estat, “no pot constituir causa d'exempció de les mateixes, atès que la Decisió esmentada recull mesures flexibilitzadores, que no han estat al·legades ni utilitzades pel Govern espanyol”.
Assenyala que, com sosté el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, l'escàs nombre de reubicacions efectuades es pot explicar per un conjunt de factors que el Consell no podia preveure en el moment en què va adoptar esta Decisió, en particular, la falta de cooperació de determinats estats membres, però, “la falta de compliment generalitzat de les esmentades Decisions no constitueix justificació de la conducta omissiva que en el recurs es denuncia”, conclou la Sala.
La Sala rebutja que el fet que es tracti d'una mesura provisional suposi que, superat el termini previst per aplicar-lo, no es puga obligar els estats membres a complir els seus compromisos, com sosté l'advocat de l'Estat. En este sentit, destaca que la Unió Europea, en un document de la Comissió, de 12 d'abril de 2017, dins del procés d'avaluació de l'execució de les decisions, va subratllar que no vacil·laria a fer ús dels poders que li atorguen els Tractats respecte a aquells que no hagueren complert les obligacions de les Decisions del Consell, assenyalant que l'obligació legal de reubicar els qui compleixen les obligacions no cessarà després de setembre, una vegada expirat el termini d'aplicació de les Decisions.