L'estafa de l'toco mocho

En els últims 20 anys s'ha triplicat la pobresa

837
toc motxo Diario de Alicante
Josep Manel Sánchez

Els hierofantes de el poder, afirmen que ja "estem recuperats econòmicament i anímicament de" la seua crisi "- els miralls esclaten en àtoms de mercuri, per buidar els ventres de les flors que encara no han germinado-, i no s'expliquen com les noies de les classes treballadores i autònomes, En edats fèrtils, no Començen ja a tenir prole romana, per engrossir les cohorts d'algun Caligula resetejat en marbre, o en estes futures empreses "conscients" que es van a folrar més, però amb "educació". Noies que estan en flor de "merèixer" no fills, sinó millors salaris, en igualtat, dignitat i temps de treball, noies que volen deixar de ser pobres, perquè saben que ser pobres és una enganyifa dels contes de fades i altres virtuts marianes ; i que els treballs precaris no són la meta a seguir, sinó a enderrocar. Per desgràcia, són fills i filles els que ara vénen, després d'un llarg periple de fam. Guerres i dictadures consentides: milers d'ells / es s'han quedat al fons de la Mediterrània. D'una forma o d'una altra, ELLS, TINDRAN la seua prole, perquè la mort, fa parir a la mort.

Vam caure en el parany de l'fals "estat de benestar"Dels huitanta a l'any 2000; crèiem que el capitalisme s'havia tornat boig, donant ocupació a tot déu; omplint de cuques de llum totes les muntanyes que miraven els blaus infinits, i acompanyat per tota una marxa triomfal de tambors i de pífanos: el pas de l'oca quedava lluny ... o això semblava. Però tornem a l'2018.

Tinc un amic que es diu Florencio, L'altre dia el vaig veure passejant a l'perrete cap a les deu de la nit, a la mà portava una ampolla d'aigua, com un bomber, per apagar pixades. Em va explicar que la seua filla Alicia havia tornat a casa després de cinc anys a Londres i que aquí havia intentat buscar una feina prou digna econòmicament per poder tenir un fill o una filla que pogués alimentar i educar amb certa decència, per descomptat, a casa del seu pare, perquè d'independència…- deia-, no guanyarà ni per a biberons, i allà la tinc, amb 35 anys, al llit i amb depressió, perquè tot el que li ofereixen, o el que queda, són feines tortuoses, per hores i mal pagats. Al moment es va aturar i va fer un llarg raig d'aigua que va col·lapsar part del carrer. “Que duris molt”.

Carmen, Cambrera d'hotel, antiga col·lega, tan despistada i tan reivindicativa com jo, té 48 anys i només dos anys cotitzats -veurem que passa d'aquí a deu o quinze anys, quan els jubilats que mantenim la "comuna" la palmemos-, i em compte que després de diversos mesos de lluita al costat d'altres companyes, per aconseguir uns salaris més justos i amb menys hores, els empresaris de el sector i els sindicats van acordar una pujada salarial de el 3% i les mateixes hores, ja que resulta-continuava-, que una vegada cobrada la pujada salarial, que és la màxima pactada per tot el país, em vaig encaminar el dia que lliurava, a mercat, i vaig comprar el mateix que la passada setmana, donant-me adonar que m'havia costat tot un 6% més car. O siga que encara amb la pujada havia pagat un 3% més d'euros per la mateixa compra, per la qual cosa em vaig adonar, que totes les reunions per ajustar convenis i salaris entre sindicats i patronal eren l'estafa de l'TOCO MOCHO.