Els hierofantes de el poder, afirmen que ja "estem recuperats econòmicament i anímicament de" la seua crisi "- els miralls esclaten en àtoms de mercuri, per buidar els ventres de les flors que encara no han germinado-, i no s'expliquen com les noies de les classes treballadores i autònomes, En edats fèrtils, no Començen ja a tindre prole romana, per engrossir les cohorts d'algun Caligula resetejat en marbre, o en estes futures empreses "conscients" que es van a folrar més, però amb "educació". Noies que estan en flor de "merèixer" no fills, sinó millors salaris, en igualtat, dignitat i temps de treball, noies que volen deixar de ser pobris, perquè saben que ser pobris és una enganyifa dels contes de fades i altres virtuts marianes ; i que els treballs precaris no són la meta a seguir, sinó a enderrocar. Per desgràcia, són fills i filles els que ara vénen, després d'un llarg periple de fam. Guerres i dictadures consentides: milers d'ells / es s'han quedat al fons de la Mediterrània. D'una forma o d'una altra, ELLS, TINDRAN la seua prole, perquè la mort, fa parir a la mort.
Vam caure en el parany de l'fals "estat de benestar"Dels huitanta a l'any 2000; crèiem que el capitalisme s'havia tornat boig, donant ocupació a tot déu; omplint de cuques de llum totes les muntanyes que miraven els blaus infinits, i acompanyat per tota una marxa triomfal de tambors i de pífanos: el pas de l'oca quedava lluny ... o això semblava. Però tornem a l'2018.
Tinc un amic que es diu Florencio, L'altre dia el vaig veure passejant a l'perrete cap a les deu de la nit, a la mà portava una ampolla d'aigua, com un bomber, per apagar pixades. Em va explicar que la seua filla Alicia havia tornat a casa després de cinc anys a Londres i que ací havia intentat buscar una feina prou digna econòmicament per poder tindre un fill o una filla que pogués alimentar i educar amb certa decència, per descomptat, a casa del seu pare, perquè d'independència…- deia-, no guanyarà ni per a biberons, i allà la tinc, amb 35 anys, al llit i amb depressió, perquè tot el que li ofereixen, o el que queda, són feines tortuoses, per hores i mal pagats. Al moment es va aturar i va fer un llarg raig d'aigua que va col·lapsar part del carrer. “Que duris molt”.
Carmen, Cambrera d'hotel, antiga col·lega, tan despistada i tan reivindicativa com jo, té 48 anys i només dos anys cotitzats -veurem que passa d'ací a deu o quinze anys, quan els jubilats que mantenim la "comuna" la palmemos-, i em compte que després de diversos mesos de lluita al costat d'altres companyes, per aconseguir uns salaris més justos i amb menys hores, els empresaris de el sector i els sindicats van acordar una pujada salarial de el 3% i les mateixes hores, ja que resulta-continuava-, que una vegada cobrada la pujada salarial, que és la màxima pactada per tot el país, em vaig encaminar el dia que lliurava, a mercat, i vaig comprar el mateix que la passada setmana, donant-me adonar que m'havia costat tot un 6% més car. O siga que encara amb la pujada havia pagat un 3% més d'euros per la mateixa compra, per la qual cosa em vaig adonar, que totes les reunions per ajustar convenis i salaris entre sindicats i patronal eren l'estafa de l'TOCO MOCHO.