Jo també he tingut 18 anys. Jo també he sortit de festa fins tard, i he tornat borratxa a casa. Algunes vegades en grup, altres sola. I este camí mai ha estat tranquil. Sempre accelerant el pas, intentant anar pels carrers més lluminosos, encara que suposessin un camí més llarg. Sempre amb les claus en una mà, per poder utilitzar-les com a defensa en cas necessari i per no haver de perdre temps al portal buscant-les i, així, entrar el més rademane a casa. A l'altra mà, el mòbil a punt per fer una cridada. Sempre tancant de pressa la porta del portal darrere seu, que ningú es coli amb tu. Sempre analitzant la gent que torna a prop teu: si és un grup de noies o una parella, no passa res. Si són nois, procures que no es fixin en tu.
Encara recordo les meves primeres eixides nocturnes. L'hora imposada a casa per tornar era la que tingueren les meves amigues: “Prefereixo que tornis una hora després a que tornis sola", Solien dir els meus pares. També recordo al meu cosí, acompanyant-me moltes vegades fins a casa meva, encara que això suposés que ell donaria més volta per arribar a la seua. El cas era que no em quedés mai sola.
I totes estes precaucions, esta por, l'he sentit no només a altes hores de la nit o anant borratxa i no només amb 18 anys. El segueixo sentint hui quant em toca anar sola cap a casa i ja és fosc. Perquè això és el trist, que nosaltres sempre caminem amb por ia la defenseva, Perquè tornem a casa pensant que tant de bo no ens passi res, i que si ens passa, que siga només que ens robin. Però per favor, que no ens violin.
Amb la sentència a “La Manada” ens han jutjat a totes. Perquè este judici no anava contra ells. Anava contra esta jove que va tindre la desgràcia de topar-se amb ells, i per a totes nosaltres. Si ens defensem, podem acabar mortes. Si no ho fem, van a qüestionar si ho gaudim o no, si ho consentim o si ens ho busquem. Qüestionaran si després seguim sortint amb els amics, si ens vestim massa alegres o si publiquem cançons en les nostres xarxes. En definitiva, perquè ens creen hem d'estar mortes i si no ho estem però volem seguir vives, és que tan mala estona no vam passar ...
Nou anys ... dos ja complerts i amb tres ja poden començar a sol·licitar reduccions i permisos. Nou anys de la seua vida, per arruïnar una vida sencera. Nou anys per ... ¿éssers ?, que no han mostrat cap penediment, que ho tenien tot planejat, que no s'amagaven i tenien un xat on parlaven de eixir de caça, portar burundanga i violar alguna jove. Per cert, ells sí van usar este terme, perquè fins a ells sabien el que feien.
Per als jutges, violència és estar plena de macadures, de estrips, morats o cicatrius. Per a mi, per a nosaltres, per a qualsevol persona normal, violència és que envaeixin el teu espai personal, que s'aproximen a tu sense que tu vulguis, sigas o no conscient. És intimidació que algú superior a tu (en este cas en grandària i nombre) et condueixi fins a un portal per fer amb tu el que li plagui. Quin missatge llancen amb esta sentència cap als atacadors? ¿Que és millor drogar perquè així no ens oposem? ¿Que és millor com més en xoc estiguem perquè no ens defensem?
I sí, a ells els quedarà de per vida l'estigma de violadors. Però almenys ells van decidir lliurement ser-ho. Ella no va decidir que li quedés per sempre una cicatriu a l'ànima. Per no parlar, a més, d'aquelles que haguessin passat per situacions semblants i de les que mai no es parlarà. O aquelles que després d'això mai no denunciaran. Sigui com siga, sempre hi ha un equip perdedor ací. I ja estem fartes de perdre sempre.
La manada som nosaltres, I si toquen a una ens toquen a totes. No aguantarem més.