La pedra de marbre és freda, per això els cementiris són tan solemnes. Molta gent no visita les tombes dels seus éssers estimats en el Dia de Tots Sants, perquè els envaeix la tristesa de qui ja no està amb ells. Hi ha altres motius que justifiquen no anar a les minis ciutats dels difunts, algunes d'estes causes passa per no enfrontar-se a la realitat que ens espera a tots i un altre pretext té a veure, aprofitant el dia festiu per fer coses de vius. Recordo que quan era xiquet la meva mare m'explicava que, si el Dia de Tots Sants em quedava adormit fins a les 12 del migdia, si no m'havia alçat o havia deixat desfet el llit, els esperits s'hi ficarien al llit fins a les dotze de la nit. Si la intenció de la meva mare era ficar-me por al cos, ho aconseguia, i fins hui, no se m'oblida esta història, que mai no he arribat a saber si és veritat o d'on ha sortit.
He de dir que alguna vegada he somiat amb la meva pròpia mort, i mai he aconseguit endevinar si és un somni amb un significat o és una cosa premonitòria. El silenci, l'espai i l'oratge sol ser l'escenografia predominant en este somni, que s'ha repetit diverses vegades en moments diferents de la meva vida. Estar adormit sense poder-me moure, desconeixent si és de dia o de nit, mentre el soroll es disfressa de calma i la meva consciència asfíxia als meus pensaments és el guió que es reitera en este estat de somnolència. No és agradable este tipus de somnis que al mig de la nit alteren el teu descans i et despertes, sentint una suor freda, quasi tan gèlida, com si estigués reposant sobri la pedra de marbre. Fa uns anys va morir un ésser estimat, suposo que com a tothom, però el matís que té quan mor algú a qui tenies molt afecte, et deixa la sensació de buit i la percepció d'estar en un desert al qual es deu creuar per tornar a la vida de la vegetació. El tatuatge que deixa esta absència en la teva ànima és quasi impossible d'eliminar.
precisament no sóc d'estes individus que esperen un dia assenyalat per anar fer alguna cosa. També crec que el Dia de Tots Sants és un encert per a aquell que se li va ocórrer instaurar-, no perquè siga un dia festiu, ni perquè siga una celebració amb orígens religiosos, sinó perquè hi ha persones que els has de assenyalar un dia en el calendari , perquè recordin que han d'anar fer-li una visita a la porta de pedra de l'ésser estimat que hi ha darrere de l'marbre, en cas contrari, no anirien mai o quasi mai. Personalment jo prefereixo anar a veure els meus propis morts qualsevol altre dia, on tingui intimitat, allunyat de l'enrenou de gent que miren les làpides com si fossin aparadors, comparant mentalment que nínxol té les flors més boniques o les inscripcions més cridaneres.
Hi ha llocs de món on estes ciutats dels morts són veritables museus. Cementiris amb espectaculars panteons o personalitats importants soterrades. El ritual mortuori és més propi dels vius que dels que ens van abandonar per sempre. No estic criticant que existeixin estes necròpolis excèntriques, ja que sóc el primer a qui li agrada l'art, però opino que quan mors, poc apreciaràs el lloc on reposen les teves restes, tot i així, són llocs de pelegrinatge i un atractiu turístic que són part de la història de molts cementiris. L'essència definitiva és que la pols en el qual ens convertirem tots s'escamparan a l'atmosfera per ser part de l'infinit.