Sopo i prenc una birra, o dos, perquè la pantalla desanimada, on treu el cap la punta enverinada de la realitat em siga menys abominable. Imatges hipnòtiques em polvoritzen els sentiments més calmats ... i canvi de canal buscant l'asèpsia, per no vomitar en l'ànima d'estes píxels tacats de sang.
La nit és sempre una solitud estranya, una estada sense fi, si no fos per les estrelles. És com si ningú habités per estes carrers, i ningú patís, sense dones assassinades, ni nens i nenes morint de gana o de malalties contagioses. Este silenci em tranquil·litza, lluny de les monstruoses notícies i les seues DADES apocalíptiques. Les dades són molt importants, si es poden solucionar, o si SERVEIXEN per solucionar-les i no es queden enquistats en l'oratge com a mera estadística: importa si són 150 milions de persones o 201 milions, les que moren per guerres i malalties, si després ens oblidem d'ells/es? Impacta a les pàgines d'un diari convencional, donant les dades exactes, ben treballades, fins i tot in situ, però demà…a una altra cosa papallona. No estudien eixides airoses a estes BARBARIES, denunciïn, critiquin els responsables, que n'hi ha, d'estes atrocitats, portin a estes països les democràcies amb totes les seues igualtats i drets, és el que necessiten, i empolsin les robes hediones d'estes tirans posats a dit pel “món civilitzat”. Amb les meres dades, ni es fa feliç la gent, ni es menja, ni es curen les malalties, a les dades cal adjuntar-los possibles solucions. PERIODISTES DEL MÓN façan força per restaurar el seny, la pau i la democràcia en estes, en estes, en aquelles, les nostres terres, que tots trepitgem amb el mateix pes.
Quan els mitjans publiquen que hi ha un 40% d'atur, un 28% de treball clandestí, un 70% de treball precari, no ens sorprèn ningú, perquè ja coneixem estes dades a la pràctica. Només cal fer una passejada pels barris obrirs, escoltar els comentaris dels veïns/es, dels amos dels petits negocis, traure paper i llapis i escriure un article a la primera. En això, els polítics “del poble” tenen molt poca pràctica. Cal parlar amb les persones jubilades, homes i dones de mitjana edat, joves… tenen molta saviesa. Ja veuen que no es pari res de nou sota el sol, és el de sempre, dades sense solucions dignes, on totes les promeses es queden al fons de les urnes.
Com un supervivent m'aixeco cada dia i com el pa endurit, em transformo en pedra, arbre, gratacels… després baix i em gronxo amb acrobàcia bogeria, i una cataracta va encegant-me l'ull esquerre, mentre observo un exèrcit de metges i infermeres que van reclamant les seues bates blanques, les seues benes, els seus bisturís, perquè als hospitals ha pujat el còlera als passadissos, no hi ha llits i el pa de cada dia xorrea de suor i ja no alimenta tothom. Algú va dir que el pa no es podia expropiar perquè s'engendra amb la massa del sol, i hi ha d'haver sol per a tots: ja estem farts d'ombra… perquè diuen que costa molt guanyar el sol, a dos o tres euros l'hora en els camps del BLUEES. Noto com m'extirpen la cataracta de l'ull esquerre amb un alfange corb. Ja veig!; i no ho dec a Déu ni a Al·là, sinó a un metge Sufí.