Deixem de jugar amb l'aigua

L'Article d'Opinió de Dámaso Antonio Aparicio demana un Pacte Nacional de l'Aigua i explica les raons de la necessitat d'este líquid tan preuat en zones com Alacant, Almeria o Múrcia

458
aigua Diario de Alicante
Josep Manel Sánchez

Tornava el divendres de viatge i, travessant Castella-la Manxa, vaig decidir escoltar una emissora de ràdio d'esta bella terra. A la tertúlia es parlava de el transvasament de 20 hectòmetres cúbics que havia aprovat el Govern Central un dia abans. Les intervencions feien por. Era igual que parlés un polític, un regant o un periodista. Tots estaven en contra de l' Transvasament Tajo-Segura i, per descomptat, de l'últim desembassament aprovat per l'Executiu de Pedro Sánchez. El pitjor eren els arguments esgrimits pels contertulians: que si només volíem l'aigua per especulacions urbanístiques o per regar els nostres camps de golf. Que trist em va semblar escoltar allò que denotava el gran desconeixement que tenien de la nostra província i de les veïnes Múrcia i Almeria.

La nostra zona, per desgràcia, per si no ho saben els nostres paisans castellanomanxecs, és una de les més deficitàries del País en matèria hídrica. Això ens suposa que haguem hagut d'aprendre a utilitzar i reutilitzar els pocs recursos amb què comptem. Un bé líquid que no ens surt barat. Cada cop que el Govern aprova un transvasament, cal abonar esta aigua a 11 cèntims el metre cúbic. Per posar un exemple, els darrers 60 hectòmetres cúbics transvasats han costat als regants ia la Mancomunitat de Canals de l'Taibilla (Per a consum humà) uns 3,6 milions d'euros, dels quals la meitat ho han rebut els municipis riberencs dels pantans d'Entrepeñas i Buendía. És a dir, 1.8 milions d'euros han anat a parar a Castella-la Manxa, i per això tampoc crec que els surti tan malament el negoci que ells mateixos volen dilapidar. Una altra cosa és on destinin estes diners que, mes rere mes, quan hi ha transvasaments i quan no perquè cobren per endavant, van recaptant dels veïns que tant detesten del Llevant.

No és de rebut escoltar el que vaig sentir en esta tertúlia com tampoc ho és el que proposa la nova ministra de Transició Ecològica. Teresa Ribera vol que totes les conques sigan autosuficients, és a dir, en altres paraules, es emmascari com es emmascari, que el transvasament Tajo-Segura té els dies comptats. No només ho pensa el PP, sinó també el PSOE. Tal és així, que els socialistes del Baix Segura ja han demanat una reunió amb la ministra i el president de la Generalitat, Ximo Puig, Ha començat a fer una defensa a ultrança de l'transvasament com mai havia fet abans. Es tindran por el pitjor. Nosaltres també. I el pitjor és que el President de Castella-la Manxa, el també socialista Emiliano Garcia-Page, Sembla que té més pes en el Govern de Pedro Sánchez que el Molt Honorable i pot acabar convencent-li que faça un canvi radical en les polítiques hídriques d'Espanya que porti aparellat el tancament d'esta infraestructura que ha estat i és vital per a la nostra terra, Múrcia i Almeria.

El transvasament aprovat dijous és de dret. El Memoràndum d'el Tajo-Segura estableix que quan els embassaments de capçalera d'Entrepeñas i Buendía estiguan en nivell 3, o el que és el mateix per sobre dels 400 hectòmetres cúbics, ara alberguen més de 600, el Govern Central té la potestat d'autoritzar este desembassament i altres tants de la mateixa quantitat de manera mensual, com ho ha vingut fent el Govern de Mariano Rajoy durant els últims anys, a l'tractar-se d'una situació hidrològica excepcional, com és la que patim en esta zona amb una extrema sequera que ja s'allarga en l'oratge. Per això, perquè el Memoràndum és Llei i va ser aprovat per cinc comunitats autònomes, inclosa Castella-la Manxa, no és comprensible la polèmica generada de nou i la postura de Govern d'esta Regió. Un transvasament, tot s'ha de dir, que ha vingut gràcies a la pressió exercida per Múrcia i amb les reticències de la pròpia ministra Teresa Ribera.

Per evitar polèmiques i intercanvi d'acusacions entre unes comunitats i altres, entre uns partits i altres i fins i tot entre els mateixos partits de diferents comunitats, el que urgeix és un Pacte Nacional d'el Aigua. Este element no és propietat de ningú i, alhora, pertany a tots. On ha quedat el principi de solidaritat que es recull en la nostra Constitució? Deixem de jugar amb l'aigua i posem-nos, d'una vegada per totes, a treballar pel bé comú de tots els espanyols sense mirar colors ni banderes. Només així serem capaços d'asseure'ns i arribar a un gran acord sobre l'aigua com es va fer en la Transició per poder redactar la nostra Carta Magna que ens ha dotat d'uns drets i llibertats però, també, d'uns deures. Un d'estes deures Govern Central, com he comentat, és esta recerca de el bé comú de tots els espanyols. Ara bé, ¿este Govern està a l'altura de poder liderar esta difícil empresa? Veient, d'una banda, els arguments de la ministra de Transició Ecològica i, d'altra, l'escàs consens obtingut fins a la data per Pedro Sánchez al Parlament, sembla improbable.