Conchita Rivera, gràcies per ensenyar-me que la vida és bella

El Article d'Opinió de Plans de la Rosa Cifuentes ens relata que durant els seus anys de formació, va tenir l'oportunitat de conèixer i entrevistar a molta gent interessant. Però cap li va deixar una empremta tan profunda com la de Conchita Rivera. Este és el seu particular homenatge i record d'una dona tan carismàtica

964
Conxita Rivera Diario de Alicante
Plans de la Rosa

El dia que Conxita Rivera em va obrir la porta de casa jo era una estudiant de Periodisme, amb vint-i-anyets seguia apuntant el pic amb por a través de la closca en el món de les entrevistes. El dia que vaig tocar este timbre, jo m'havia perdut, feia fred i plovia. Així que, amb tota esta barreja, podeu imaginar el nerviosa que estava. Sempre em posava nerviosa abans d'entrevistar a algú. Però Conxita em va obrir la porta i va aconseguir que deixés d'estar-ho. El somriure amb la qual Conchita em va rebre emanava calidesa i alegria. I ganes de viure.

Però la vida de Conchita no va ser sempre alegre, encara que pogués semblar el contrari. Les absències van fer que perdés les ganes de seguir. Aquell dia em va confessar: "Em vaig quedar sense forces, fins resava per morir-me". Però, després d'una pausa, Conxita va tornar a somriure i llavors em va explicar que un dia va decidir que volia viure. Va ser este canvi en ella i el que em va explicar a continuació el que va inspirar el meu relat: Conchita Rivera: L'art de voler viure.

Va començar per anar a classes de pintura en un centre sociocultural per regalar als seus néts quadres. Quan jo vaig arribar a casa, tot just tenia espai per a més pintures o dibuixos. Tot i les diferències, tots els quadres tenien alguna cosa en comú: "Són com sóc jo, alegres i colorits. optimistes", Em va explicar Rivera.

Conxita Rivera Diario de Alicante
Plans de la Rosa

Rivera també escrivia poesia. En els seus versos parlava de la vida, de les ganes de seguir; tot i que, sobretot, va saber omplir de verd seues estrofes. De la mateixa verd que tenyeixen les palmeres Elx, la ciutat que tant estimava. I de musicalitat, perquè Conchita també cantava -ho va fer en el programa on col·laborava jo aleshores-, fins i tot interpretava.

El matí arribava a la seua fi. Feia temps que ja no estava nerviosa, a canvi, hauria passat unes quantes hores més escoltant sobre la vida de Conchita. "Et hauria convidat a menjar un plat de llenties si t'haguessis deixat", recordo que em va dir l'amic que em va posar en contacte amb ella. No vaig menjar amb ella, però em va regalar dos creacions que tinc molt a la vista. Una setmana més tard, Rivera rebria un homenatge a la Calahorra d'Elx, de la mà dels seus amics poetes de El Morrut Blanca què també vaig tenir la fortuna d'assistir. Vaig sentir que era una dona enormement estimada. Jo mateixa sentia que podria voler-la amb façalitat.

Conchita Rivera em va donar un xut d'energia, una lliçó i em va inspirar tant aquell matí que mai oblidaré, que vaig rebre molt afligida fa unes setmanes la notícia de la seua mort. Potser no la vaig gaudir com hagués volgut, però va ser una d'estes persones que em va marcar de per vida, per la seua història, per la seua forma de ser, d'haver fet front a les penes a través del art, a pesar de la seua edat. Ella em va recordar, en primer lloc, per què volia ser periodista: per explicar històries com la seua, de persones que tothom hauria de conèixer. En segon lloc, i potser més important, per què "l'alegria pot ser una altra forma de resistir" - com diria Almudena Grans-. Gràcies Conxita. Per deixar-me una empremta tan profunda i sobretot, tan bella.