Un dia com hui 28 d'juliol de 1897 (que era dilluns) va néixer a la sis de la vesprada el insigne i destacat escriptor Gabriel Miró Ferrer al carrer Castaños 14, 2n pis, d'Alacant, segon fill de matrimoni Joan de Déu Miró Moltó (enginyer de camins) i Maria de l'Encarnació Ferrer Ons (mestressa de casa), alcoià i oriolana, respectivament. En un carrer que si Gabriel Miró aixequés cap es sorprendria a l'veure-la convertida en un bulevard, on, a certes hores de la vesprada és complicat caminar sense ensopegar amb alguna cadira, i que al seu torn, desemboca a l'hui plaça de Gabriel Miró on , ombrejat amb grans ficus té un lloc el pedestal bust que porta el seu nom cisellat en pedra calcària de l'escultor José Semper Ruiz, que va ser inaugurat el 27 de maig de 1935 (aniversari dels cinc anys de la seua mort en 1930), abans anomenada plaça d'Isabel II, per la reina mare de Rei Alfons XII. Però no cal recordar el 1935 estàvem en plena II República de dretes de la CEDA en el bienni anomenat rectificador, bienni conservador o bienni contrareformista, anomenat també bienni negre, despectivament per les esquerres. A la plaça d'Isabel II abans de construir-se l'edifici de Correu i Telègrafs (1917-1920) hi havia un magatzem de sal, i després va ser la presó d'Alacant, i es deia de les Barques per la seua proximitat a port.
Però entrat directament en la caixa dels de trons, i he dir, amb estupor, que no tinc coneixement que, ni a Alacant, ni en Orihuela ni a Polop de la Marina s'haguessin realitzat seminaris, jornades o trobades literàries en homenatge a Miró, que tant de nom ha donat a la Millor térrea d'el món (Per a algunes coses com la fiestes i l'arròs amb llamàntol). Jo sempre vaig creure que este 140 aniversari s'anava a celebrar un seminari o unes jornades a l'Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, situat a la casa Bardín, o al Seu de la Universitat, coneguda per la de Canalejas (polític liberal) , però no, no amics lectors, en cap de les dos institucions culturals ni se li ha esmentat ni recordat, com si fos el veí de l'tercers que no pagués la comunitat. L'únic homenatge que em consta és el que li vam fer el 8 de maig actual en Àmbit Cultural El Corte Inglés, per iniciativa de l'qui escriu esta amarga ressenya, més un grup d'amics / es com Mª Consuelo Giner Tormo, Consuelo Jiménez de Cisneros i Laura Polomo Alepuz, i nombrós públic assedegat de saber la seua biografia.
Mireu per on, l'11 de juliol actual vaig girar visita als jardins de la Diputació d'Alacant per fotografiar els fills il·lustres d'Alacant (placa de Pérezgil, acabada de col·locar), i em va cridar l'atenció, entre altres omissions, que no hi era ni tan sols un relleu de l'efígia del nostre excels Gabriel Miró. Això em va xocar considerablement com una bufetada, o com un acte de menyspreu institucional provincial a esta figura internacional de les Lletres universals, sí, sí, han sentit bé, universals, autor entre altres novel·les importants: Les cireres del cementiri, El nostre Pare Sant Daniel, El Bisbe Leprós o el llibre de relats genuïnament alacantí Anys i llegües. Però mai és tard, potser a Carlos Mazón, acabat de presa l'alternativa de la presidència de la Diputació s'acorda i li posa un, sense adonar-nos, evidentment.
Un amic meu em deia que si en lloc de el 140 aniversari fos un nombre més rodó com el 150 o els 200, seria més fàcil que les autoritats moguessin el cul, i jo li vaig respondre, rotundament: «D'ací a deu anys nosaltres no estarem en condicions ni físiques ni mentals per homenatjar Gabriel Miró, perquè ell i Sigüenza seguiran sempre joves perquè és immortal entre els amos de la ploma ». Sí que és cert, amics i atents lectors, seguirà allà fora com el dinosaure de l'mini-relat de l'guatemalenc Monterroso: «Quan va despertar, el dinosaure encara hi era». Però nosaltres no estarem en cap llimbs d'estes anhelats, somiats o anhelats de les biblioteques de el món. I este amic em va preguntar: ¿I a més de l'homenatge a El Corte Inglés tu què has fet? Jo a més d'una paella amb llàgrimes, he escrit un comentari de Anys i llegües, Il·lustrat, només de 466 pàgines que es titula Buscant a Gabriel Miró a Anys i llegües, Publicat a Amazon.
Tres anys abans de l'bust a la plaça Gabriel Miró a Alacant, en Orihuela s'havia inaugurar un altre bust el 2 d'octubre de 1932, este de bronze de l'escultor murcià de Librilla José Seiquer Zanón, a la Glorieta de Gabriel Miró, en la inauguració van estar Ernesto Giménez Caballero, August Pescador, Ramón Sijé o Miguel Hernández, entre d'altres . On actualment les autoritats municipals «orcelitanas» han tingut la gosadia de donar-li una maneta de coure-or brillant que sembla un premi cinematogràfic com un Óscar.
Miró s'havia casat el 1901 a la parròquia Sant Joan Baptista de Benalúa amb la senyoreta Clemència Maignon Mahuenda, filla de el Cònsol de França a Alacant, del matrimoni van néixer les seues filles Olympia (1902) i Clemència (1905). El 1908 va guanyar amb nòmada el primer premi de novel·la organitzat per El Conte Setmanal, De Madrid, adquirint ràpidament gran fama de narrador i estilista, i li van donar un homenatge diversos escriptors, entre ells Valle Inclán, Pío Baroja i Felipe Blat.
Prenent prestat uns paràgrafs de la biografia de Miro de professor i mironià Miguel Ángel Lozano Marco (Universitat d'Alacant), sabem de la seua estada a Barcelona, on llegim:
«Al febrer de 1914, buscant consolidar tant l'economia familiar com la carrera literària, es trasllada amb la família a la capital catalana. La seua signatura ja havia aparegut en Diari de Barcelona, Des de 1911, i en La Vanguardia, Des de 1913. Animat per Eugeni d'Ors, compta allà amb excel·lents amics, entre els quals es troben Enric Granados, José Carner, Pi i Sunyer i Prat de la Riba, qui li ofereix un lloc a la Diputació, una feina com a comptable a la Casa de Caritat; ocupació que abandona al mes de juny, quan l'Editorial Vecchi i Ramos li encarrega la direcció d'una ambiciosa Enciclopèdia Sagrada ».
Va partir la família Miró per Barcelona en vaixell, des d'Alacant, per cames, per les amenaces d'un gelós marit, però per saber més d'esta rocambolesca anècdota caldrà esperar un altre dels meus articles, així és la sacrificada vida kafkiana.
Va col·laborar amb mitjans nacionals de Premsa i en La Nació de Buenos Aires. El 1925 va guanyar el Premi Mariano Cavia de periodisme de l'ABC pel seu article «Hort de creus» (que es publica en Anys i llegües, I el 1927 és proposat per Azorín i altres acadèmics per a la Real Acadèmia de la Llengua però no va ser triat, potser per l'escàndol alçat davant la seua novel·la El bisbe leprós (Ambientada a la Oleza que és Orihuela), Considerada anticlerical pel poder jesuític i levític.
És també autor de la col·lecció de 17 estampes, titulades Anys i llegües, Situades a Polop de la Marina, Aitana, Benidorm, Calp i altres pobles com Bolulla, Tàrbena o Alcalalí ... Ja que Miró i la seua família van residir a la masia llogada de Les Font de Polop de la Marina dels estius de 1921 a 1928, per malaltia de la seua filla Clemència. el lector d'Anys i llegües (Que es troba en i: book Calaméo) Ha de saber que no és un llibre biogràfic de Gabriel Miró, sinó una expressió literària neomodernista de personatges, llegendes i paisatges amb el «alter ego» de Sigüenza, ben estudiat per Vicente Ramos (el pròxim 7 de setembre és el seu centenari). A Madrid es va posar en contacte amb el seu amic el compositor Òscar Esplà i Triay (1886-1976) que, tenia una masia de descans a la serra d'Aitana anomenada Masia El Molí a Benimantell (Vall de Guadalest), i li recomana una masia de lloguer als afores de Polop camí de Xilert.
L'escriptor oriolà juliol Calvet i president del Patronat Històric-Artístic de Orihuela, Va publicar un magnífic article a la Revista Oficial de Moros i Cristians de Orihuela, Del mes de juliol actual, titulat: «Gabriel Miró. Cent quaranta aniversari del seu naixement », que he pogut llegir i és una ostentació de sabers de Miró a Orihuela on, el xiquet Miró va estar set anys com a alumne intern al Col·legi de Santo Domingo de la Companyia, devots de Sant Ignasi de Loiola.
I faig la següent pregunta: Es mereixi o no Gabriel Miró un homenatge institucional a la terra que el va veure néixer? O quedarem, els alacantins, com compatriotes desagraïts i oblidadissos Estes omissions contribueixen a desconèixer cada vegada més als nostres escriptors, o poetes, o pintors: ànimes espirituals de la nostra identitat alacantina.
He dit: Llonganissa!