Una senzilla, freda i desnaturalitzada placa metàl·lica ocupa hui l'espai que fins a la setmana passada presidia la cabina telefònica pública situada davant de la facena del Casino de al Campello. Tota una fita urbana que desapareix empès per això que anomenem progrés, més de mig segle després de la seua instal·lació.
Cert que feia anys que no funcionava, i molts més que no era utilitzada per ningú empesa per la telefonia mòbil que s'ha apoderat de les nostres vides quasi sense adonar-nos-en, una imposició que va suposar en principi de la fi per a elles.
En altres països, sobritot aquells en què les cabines eren tancades, se'ls ha donat altres usos, com ara espais per carregar les bateries d'estes mòbils que hi han acabat, però la companyia Telefónica, propietària de totes, ha decidit eliminar-les de l'escena urbana espanyola, salvant de la seua desaparició definitiva únicament alguns exemples com a record per a nostàlgics.
Més de mig segle ha tingut de vida, en diferents formats conforme es modernitzava el país…
Quantes cites de nuvis i núvies haurà registrat esta cabina en estes més de cinquanta anys mentre el destinatari o la destinatària de la cridada a hora convenientment concertada esperava impacient al costat del telèfon fix de casa, també a punt de desaparèixer definitivament?
Quantes trucades a la família a cobrament revertit (recorden?) d'estudiants que s'estalviaven unes pessetes a costa dels pares?
Quantes comunicacions transoceàniques de migrants per informar del seu progrés a la vida i d'enviament de diners per cobrir necessitats bàsiques a la família?
Quantes confidències des de la llunyania o simplement de poble a poble? Quantes confidències en veu baixa per evitar ser escoltats pels comensals de la terrassa del Casino? Confessions, plors, alegries, bones i males notícies… I fins i tot hi va haver alguna bronca per part dels que feien cua, desesperats per llargues converses.
Mai no ho sabrem. En aquells temps no hi havia sistemes que rastregessin les trucades, ni enregistraments delinqüents com indiscretes que registressin intimitats…
En diem progrés. És el preu a pagar pel sempre benvingut desenvolupament de pobles i ciutats.
