hui he hagut de dir-li a una amiga que no pot viure amb por. Por de eixir per llocs poc transitats –i de pas inevitable-, por de eixir sola de nit, por d'anar a una ciutat que no coneix per si no pot… fugir. Sí, li he dit que no es pot viure amb por, perquè aleshores no és vida. Però la veritat és que mentia. Perquè jo també he tingut estes pors moltes vegades. És igual que visquis en una ciutat gran o petita o un poble. No importa que sigas del nord o del sud, d'Espanya o d'Alemanya. Perquè si ets dona ja ets una persona en risc. L'últim pas, el més extrem, és la mort.
Però abans hi ha molts altres, obstacles o pors a què ens enfrontem des que ens aixequem. Perquè sí, anem a la universitat –ja li deien a Raquel Córcoles a “Amigas y conocidas”-, triem què posar-nos, amb qui i quan eixir al carrer o entrar al llit. Per això, molts creuen que ja hi ha igualtat. Però seguim sent les menys representades en obris literàries o cinematogràfiques, i les menys premiades. Seguim sent jutjades pel que ens posem per a les campanades o pel que no ens posem. Ens veiem obligades a destacar físicament per rebre les mateixes atencions que un home. En les entrevistes, som qüestionades per si tenim parella, Fill o si no trobem a faltar lligar amb tanta feina.
Si he posat tots estes exemples, no és perquè en la vida quotidiana no passi, que passa; és perquè ens trobem en el mes dels premis audiovisuals: Globus d'Or, Premis Ferotge o els Goya. En els dos primers, han estat molts i moltes les que han decidit utilitzar la plataforma i la seua fama per reivindicar un tracte igualitari. Recordem els casos recents d'assetjament denunciats a Hollywood. molts asseguren que és una moda. Una moda? No serà que volem començar a perdre la por? I, de nou, jutjades! Que per què no ho hem dit abans, que per què ara totes de cop ...
A Espanya, Leticia Dolera, Un cop més, va aprofitar el lliurament dels premis Ferotge per parlar de com les dones hem estat sempre relegades a ser hostesses en esdeveniments o en programes televisius. No és que tinguem alguna cosa en contra de la professió, sinó que volem ser alguna cosa més que ser els que portin el sobri de l'guanyador mentre lluïm cames. Volem guanyar també. Per cert, sector masclista on les hi haja també i que hauria de actualitzar la seua normativa -recomano llegir les experiències d'Barbijaputa com a hostessa-.
Ara us preguntareu com he pogut connectar el tema de la por amb tot això. Crec que el de el masclisme és un món piramidal. La base són els comportaments diaris, Fins els que tenim més interioritzats, tot allò que hem observat durant tant de temps. I com que no tirem a faltar a les dones en les gales de premis com nominades o guanyadores. Potser si els que poden ens mostraran d'una altra manera, la vida diària podria començar a ser una altra ...
Per esta piràmide es va escalant fins a arribar a la cúspide. I dic jo, no serà millor canviar esta base perquè el cim siga un altre? El tres de febrer, l'Acadèmia de cinema espanyola celebra el lliurament dels premis Goya. Només espero que les reivindicacions vagen més allà que un Dani Rovira pujat a uns talons. I, per què no, espero que per fi les dones representin el paper que mereixen, En el mateix nivell. Mai més per sota.