El 14 de maig el saló Príncep del Casino de Madrid es va engalanar per assistir a la presentació de l'obra Filamentos, bell llibre de poemes escrit pel poeta alacantí Alfredo Gómez Gil.
Mai una veu tan càlida i suggerent, trencada moltes vegades per l'emoció, ungada altres vegades per la passió i la sensualitat, va fer que tot el saló vibrés estremit amb els versos d'este gran poeta que camina trepitjant fort amb els peus a terra , però amb els ulls fixos a les estrelles.
I va ser aquella vesprada primaveral quan em vaig topar de cara amb una poesia nova, fortament entroncada a la vida mateixa, a l'esdevenir de les coses petits que ens marquen diàriament, descrites amb la mirada penetrant del que sap aprofundir en el cos i el ànima de les persones i de les coses, per extraure'n la seua veritable essència, que de vegades té el sabor dolç del nèctar i d'altres l'amargor de la fel. Però és en esta dicotomia on Alfredo troba el sentit de la vida i la del seu “jo” més íntim, per després transformar-ho tot en poesia:
“Absolt el pecat de lliurar-te
lliurar-te el que el cerç em va donar:
ulls impertèrrits al gest
llavis arrodonits al vers
olfacte obrint-se en somriure
orelles ansioses de sospir
tòrax ple d'indulgència”
Així, han anat brotant de la seua ploma poemes bellíssim, perquè l'autor de filaments, és abans que res, un ésser ferament humana i profundament diví, per la bellesa que desprenen els seus versos.
Tota la seua obra està immersa en una resplendor pura i diàfana que fa que els seus sentits aflorin i es desbordin en un cant embriagador que arrasa tot el que troba al seu pas contagiant el seu entusiasme i vitalitat.
Tot i això, és en la seua trobada amb l'estimada on realment se sentirà transformat per esta força incommensurable que tot ho fa més sublim:
“Amando vaig saber la qualitat del tacte
com tu vas conèixer de l'amor la meva
estimant produïm constant l'aleteig
i estimant prosseguiré la teva sempiterna partitura”
I és que l'amor té una presència fonamental en els seus versos en què irromp com un sentiment profund, pletòric i avassallador amb este toc sensual i de vegades eròtic que ho fa tan personal, perquè no hem d'oblidar que com a bon mediterrani, nascut a Alacant , sap barrejar a la perfecció la sensualitat i l'hedonisme:
“Disfressant el teu nom
amb orquídies apunyalades
marxem al figó
a paladejar begudes
la teva carnosa boca,
una cosa ja desgastada
per continus impresos”
És en este poemari on Alfredo va desgranant a cop de belles imatges el seu propi periple com a remolí aclaparador o com a gaudi eteri i espiritual, que es fusionen i es retroalimenten.
Tenen els seus versos este halo de nostàlgia que de vegades s'entreveu en els seus records perquè ell com ningú, ha sabut esprémer la vida fins a l'última gota amb passió d'enamorat:
“Et somniaré…et seguiré somiant
allà on el bes trenqui la seua simplicitat.
et somiaré…et seguiré somiant
ací on l'ombra no desperti”
La seua poesia és un diari íntim on pàgina a pàgina se'ns van descobrint vivències personals, anhels complerts, tempestes amoroses que van descarregar convertides en pluges manses i purificadores.
Així, la vida mateixa es fa bella temptació que us convida a creuar l'oceà i buscar horitzons oberts a noves experiències, que us portaran a conèixer diversos països amb les seues enriquidores cultures que van convertint el poeta en un home universal que ha sabut fer del seu existència un cabal de somnis complerts.
Encara que ell mateix amb ironia es pregunta el perquè s'ha anat tan lluny, si el millor ho té ací, com reflecteix a “Póliza”:
“Vaig marxar d'Ulisses barat
a recórrer-me tendències
i al tornar vaig descobrir,
des de la vora del teu pit
fins a la meva sola i gola
alerta i definitiva
la meva afició assegurada”
Fonamentalment és en estes temps actuals, on la pressa i l'efímer semblen imposar-se, quan necessitem veus molt fermes arrelades en allò autèntic que ens façan valorar allò realment important.
La veu d'Alfredo s'imposa amb força ja que sap unir la saviesa de la maduresa amb la joventut del cor per ensenyar-nos a transitar amb els ulls oberts i l'ànima expectant descobrint tot allò que el món té de bellesa, misteri, ironia:
“Negre sobri blanc,
blanc sobri negre
anelles entrellaçades
d'olímpica sang.”
A través de la seua obra descobrim com els seus poemes estan dotats d'un gran esquinçament i realisme expressiu, que han anat convertint el seu caminar en pura poesia, mostrant-nos el que estava amagat o allò que ningú havia sabut endinsar-se:
“No, no em dissolguis
en tolles d'ordinaris vins,
obvi que has canviat el misere
per batuta o canó
del concert d'estridències.”
Sempre ens quedaran els seus versos ressonant a la nostra memòria perquè apunten cap a valors eterns:
“Vull fer una cançó sense sang
sense morts perduts d'esperança
sense odi de proclamacions subalternes
sense eludir el dolor en cap causa.”
Per Pilar Galán García